Aquesta havia de ser una història sobre com han estat els meus cinc mesos de voluntariat a FCV —però avui vull explicar-te com vaig posar pedres per a un camí que ningú recorrerà.
Fa exactament cinc mesos que vaig començar a treballar a la Fundació Catalunya Voluntària. I Barcelona s’ha convertit en un punt de pas per a mi. Tot se sent diferent aquí: el cel és més clar, les reaccions més lentes, les expectatives més suaus. Aquesta ciutat no crida ni exigeix que demostris res cada dia. Sembla que t’inviti a deixar anar les càrregues: a ser, a sentir, a no córrer.
Cinc mesos de descobriments, errors, aprenentatges. Dos cursos de formació, vint ampolles de sangria, 158 sortides i postes de sol. I cinc mesos de cerca: què puc fer amb la responsabilitat que duc com a persona que ha vingut d’un país en guerra?
Després de nou anys al sector comercial —en el ritme vertiginós de Dubai, en l’intens però familiar Kíiv— vaig arribar a Barcelona amb les mans plenes. El meu bagatge inclou pensament estratègic, redacció, comunicació —però també resiliència, responsabilitat i l’hàbit de mantenir un alt nivell. Encara que el context hagi canviat, aquestes habilitats continuen sent útils. També tenen lloc aquí. Perquè el sector no lucratiu necessita persones que sàpiguen donar sentit, veure estructura en el caos i captar allò subtil —fins i tot quan tot és soroll.
Les habilitats, per si soles, no són sempre la mesura del valor. De vegades hi entra en joc alguna cosa més universal: la sinceritat. I així, en algun moment, vaig entendre que havia d’intentar crear alguna cosa per a altres dones ucraïneses que havien arribat a Catalunya —cansades, perdudes, però amb un desig intern de tornar a començar.
Així va néixer la idea del meu projecte “Catalunya a través del cor: descoberta, suport, renovació”. El seu objectiu era crear un espai segur per recuperar-se —no formal ni grandiloqüent, sinó senzill i humà. Amb passejades, creativitat, pràctiques corporals i trobades amb te, on es pogués parlar —o guardar silenci.
Vaig passar tres mesos preparant aquesta sol·licitud per a la European Youth Foundation. Era el meu primer intent en solitari. Hi vaig abocar hores de feina, experiència —però també dolor, tendresa, un respecte delicat cap al trauma aliè i la meva creença en la sanació lenta i suau. Aquest projecte era la meva manera de preguntar: com podem donar-nos suport quan no tenim totes les respostes?
El 16 de juny vaig rebre una carta.
El projecte no va ser aprovat. La metodologia necessita millores, l’enfocament no és clar, l’impacte comunitari —insuficientment definit. És just. Però llegir aquestes paraules —després de viure dins aquest projecte durant tres mesos— fa mal.
I l’endemà al matí, el 17 de juny, van arribar les notícies d’un atac massiu amb míssils sobre Kíiv. Quinze persones mortes. Centenars de ferides. Enderrocs, fum, edificis residencials completament destruïts, com un castell de cartes que cau. La ciutat on he viscut la major part de la meva vida tornava a sagnar. Aquesta notícia va topar amb la meva experiència personal, microscòpica (així la vaig redefinir en aquell moment) de fracàs. I de sobte, tot va perdre forma. Per què fem tot això? Té sentit ser sensibles en un món tan brutal?
Avui he entès que el meu projecte no ha estat en va. Encara que ara no es porti a terme, ja ha complert el seu propòsit —m’ha ensenyat. M’ha mostrat que puc prendre la iniciativa. Que puc pensar no només com a comunicadora, sinó com algú capaç de donar forma a un concepte, una visió, una estructura. Que les meves intuïcions sobre les necessitats de les persones no són imaginàries. Que m’importa. I que, a vegades, el simple fet d’intentar crear un espai —ja és un acte de cura.
Sí, vaig cometre errors. Sí, la sol·licitud podria haver estat més precisa. Però era real. I em va donar la sensació que tinc veu —encara que aquesta vegada no fos escoltada. Potser el més important no és que tot surti bé, sinó que, en els moments més vulnerables, no traim la nostra sensibilitat.
Em dic Olha Oltarzhevska.
Encara estic aprenent. I continuaré presentant idees, creant projectes, cometent errors i aprenent a expressar millor allò que sento.
Aquest fracàs també és una pedra angular. No una pedra en el camí —sinó dins meu. Em dóna base. No m’enfonsa.
No va ser una pèrdua. Va ser un naixement sense certificat.
I encara que no va arribar el finançament —em quedo amb mi mateixa: honesta, atenta i viva.
