Trencant estereotips durant el meu voluntariat europeu a Romania

Com que porto ja tres mesos a Romania, ja començo a fer-me una idea de la realitat d’aquest país. En línies generals els meus pensaments són aquests: tenim molts prejudicis infundats sobre Romania, els quals no es sostenen: la gent en general és amable, el país és segur i té una cultura fascinant. En línies generals, es pot dir que, de moment, la meva experiència de voluntariat està essent molt satisfactòria.

Tot i que és més o menys fàcil adonar-se que el sistema educatiu aquí té problemes bastant seriosos, la feina com a voluntari a l’escola és molt gratificant i els alumnes -que no semblen molt acostumats a les novetats- valoren molt la nostra presència aquí. Depèn molt del projecte que es faci, però jo crec que l’experiència de viure un voluntariat europeu val la pena amb escreix i et permet conèixer a gent i veure llocs que d’una altra manera seria senzillament impossible. Sobretot -i això sonarà super obvi- perquè viure una temporada llarga en un país no té res a veure amb visitar-lo fent turisme, i el coneixement que obtens d’ell em sembla alguna cosa veritablement valuosa a nivell personal. Jo ho recomano encaridament a tothom i de fet ja li he comentat a alguns dels meus amics que ho facin.

Pel que fa a anècdotes divertides, he de confessar que al poc d’arribar em van advertir del fred extrem que fa a l’hivern i que vigilés, cosa de la qual jo vaig passar bastant. Però quan un fresc matí de gener em vaig adonar que literalment se m’havien CONGELAT els cabells esperant el bus, vaig començar a parar més atenció a la infinita saviesa dels locals. També ens van advertir, perquè està escrit en el contracte que vam signar en arribar, que anéssim en compte si anem de passeig per la muntanya. El motiu és que resulta que et pots trobar un ós, ja que Romania és dels pocs països europeus que encara compten amb un nombre important d’ells al seu territori. Fa cosa d’un mes un senyor de per aquí em va dir que ell coneixia ja un parell de casos de gent que havia mort a les mans (o millor dit a les urpes) d’un ós. No obstant això també va insistir que l’hospital local era més perillós que això, així que no tinc molt clar què pensar al respecte. Aquest és un país curiós.

Miguel Arroyo – Participant d’un projecte de voluntariat europeu a Romania

Comments are closed.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies