Igual que el mateix Papa, el 8 de juny jo també havia d'arribar a Madrid. La diferència és que, en lloc d'una multitud esperant-me, el que vaig trobar van ser un parell de voluntaris asseguts damunt de les maletes, recolzats a les parets de l'estació, i una coordinadora estressada i ben cremada pel sol intentant comptar-nos cinc vegades per minut.
Resulta que tots els voluntaris del Cos Europeu de Solidaritat participen, durant els primers mesos del voluntariat, en una formació d'arribada. És un curs d'una setmana amb altres voluntaris d'arreu d'Espanya, pensat perquè ens adaptem millor a aquesta nova etapa i entenguem què significa realment formar part del programa.
Al principi em feia molta il·lusió saber que la meva formació seria a Madrid; l'únic detall estrany era que ni tan sols Google semblava saber en quin barri de Madrid es trobava Cercedilla. Després d'aproximadament una hora d'autobús, mentre els edificis desapareixien i els boscos i les muntanyes ocupaven cada vegada més espai al paisatge, vaig entendre que aquella formació de Madrid... no era a Madrid.
Les setmanes abans de marxar vaig intentar esbrinar tot el possible sobre com seria el curs. Al programa hi havia activitats com «Solidaritat i prioritats de l'ESC», «Comunicació i habilitats socials» o «Youthpass». Vaig preguntar a tothom de la FCV què significava cadascuna d'aquestes sessions i què podia esperar-ne. Després d'una investigació força exhaustiva, vaig arribar a una única conclusió: era una loteria. Podia convertir-se en la setmana més divertida de la meva vida o en una mena de retorn inesperat a l'escola primària. Només quedava esperar.
Hi ha tres elements que fan que una formació funcioni: l'entorn, el programa i les persones. I, per poder acabar amb bon sabor de boca, començaré parlant de l'entorn. Cercedilla és, sens dubte, un poble molt bonic als peus de la serra. Ara bé, les condicions de l'alberg eren, com a mínim, força restrictives. Hi havia una norma per a gairebé tot: per moure't, per menjar, per qualsevol petit detall del dia. Fins i tot les adaptacions per necessitats alimentàries o per persones neurodivergents es presentaven gairebé com un favor especial, fent que qui tenia necessitats específiques se sentís assenyalat en lloc d'acollit. Va ser una situació que em va sorprendre i em va decebre.
Per sort, aquesta va ser pràcticament l'única nota negativa de l'experiència. Pel que fa al programa, m'ho vaig passar molt millor del que hauria imaginat. Les coordinadores van aconseguir crear un grup molt cohesionat, ens proposaven dinàmiques que ens ajudaven a conèixer-nos millor i, dia rere dia, trobaven maneres creatives de treballar tots els temes previstos. Vam dissenyar cartells de pel·lícules, crear mandales sobre la solidaritat, fer passejades per la natura, assistir a classes de castellà i fins i tot compartir una vetllada dedicada a la música i les danses populars.
I, tal com havia promès, acabo amb els elogis més grans. Res del que vam viure durant aquella setmana hauria estat igual sense les persones amb qui la vaig compartir. Els meus companys voluntaris han estat algunes de les persones més interessants, curioses i amables amb qui m'he trobat de manera completament aleatòria. Ens ho vam passar molt bé durant les activitats i encara millor als vespres, descobrint Cercedilla i coneixent-nos una mica més cada dia. Malgrat els dubtes inicials i la fredor que vaig percebre per part de l'alberg, van ser ells els qui em van fer sentir segur, acceptat i part del grup durant tota la formació.
Mai hauria imaginat que el moment de descriure les nostres cartes del Dixit al tancament i tornar-les al cercle com a gest de comiat seria tan emotiu. Tot i això, qualsevol rastre de tristesa o de nostàlgia anticipada va desaparèixer ràpidament durant la nostra última escapada per comprar alguna cosa per beure i menjar, abans d'organitzar una autèntica festa de comiat en un porxo al mig del bosc.
