Imagineu un gran full de paper on hi ha dibuixats el mar, unes quantes barques i alguns núvols. Cada participant hi havia de col·locar les seves pròpies pors, expectatives i allò que estava disposat a aportar al grup: les pors anaven als núvols, les expectatives pujaven a les barques i les contribucions a la feina conjunta navegaven pel mar.
Amb aquest exercici va començar, el 6 de novembre, el curs de formació “NGO Leaders and Peacebuilders” a Vilanova i la Geltrú, on l’Hotel Cèsar va reunir líders d’organitzacions no governamentals procedents d’Itàlia, Geòrgia, Macedònia del Nord, Sèrbia, Ucraïna, Azerbaidjan, Polònia, Armènia, Bulgària, Alemanya, Croàcia, Kosovo i Espanya.
La setmana va ser organitzada per la Fundació Catalunya Voluntària, i aquell primer exercici ja deixava clara la seva idea principal: si volem parlar de pau, hem de començar pel que senten les persones que hi ha en aquella mateixa sala, en aquell precís moment.
El curs partia de la convicció que una organització que considera la pau com una part de la seva missió pot generar un canvi més profund en la comunitat que una altra que desenvolupa projectes aïllats sense un marc comú.
Per això, el programa va situar al centre competències necessàries tant per als joves com per a les persones que treballen amb ells: respecte, empatia, comunicació no violenta i capacitat per gestionar conflictes. Escrites en una presentació poden semblar conceptes evidents; viure-les dins d’un grup on cadascú arriba amb la seva pròpia experiència és molt més difícil.
Precisament per això, tota la setmana es va construir a partir de la pràctica. Abans de començar i al final del curs, cada participant va avaluar les seves pròpies competències per poder observar els canvis en si mateix sense dependre de les valoracions dels altres.
Després van arribar preguntes que, en teoria, tothom coneix, però que poques vegades responem en veu alta: on comença la pau, qui n’és responsable i què significa realment?
El grup no va rebre definicions prefabricades. Cadascú va haver de buscar la seva i, posteriorment, construir a partir de totes elles una declaració comuna. La conversa sobre la pau com a simple absència de guerra va anar ràpidament molt més enllà i va començar a parlar de justícia, igualtat, llibertat i de la capacitat de discrepar sense destruir.
I si la pau realment no comença amb grans acords, on comença, doncs? Els participants van anar trobant respostes en coses sorprenentment quotidianes.
Una d’aquestes respostes va aparèixer durant un exercici sobre conflictes. Els grups representaven situacions en què havien de posar-se en el lloc d’una altra persona i experimentar, una darrere l’altra, una reacció agressiva, una d’impulsiva i una de no violenta davant d’una mateixa situació.
Veure com un mateix episodi podia desenvolupar-se de maneres completament diferents segons la primera frase va resultar més convincent que qualsevol classe teòrica.
Manar, que treballa a la Fundació Catalunya Voluntària, recorda especialment el moment en què va canviar la seva pròpia manera d’entendre el tema:
Va ser especialment interessant adonar-me que la construcció de pau no consisteix només a prevenir conflictes, sinó també en com ens comuniquem, com tractem els altres, com escoltem i com creem espais on tothom se senti inclòs i respectat.
Per a ella, aquesta reflexió també té una dimensió professional, ja que vol incorporar-la a la seva feina diària amb joves, sobretot en les converses sobre solidaritat i participació activa.
Tanmateix, el lloc que apareix més sovint en els testimonis no és la sala de formació, sinó el bosc. Olena el descriu com l’espai on les paraules sobre la pau van deixar de ser el tema d’una sessió i es van convertir simplement en una manera de comportar-se:
Vam treballar junts al bosc: sense presses, sense competir, simplement persones de diferents països ajudant-se, rient i aturant-se per parlar. Va ser allà on van tenir lloc les converses més sinceres.
La calidesa que va sentir enmig de la natura va tornar amb ells a la sala de conferències. Al vespre, els participants compartien històries de les seves comunitats, algunes divertides i altres difícils, i tothom era escoltat sense ser jutjat.
Olena marxa amb una conclusió senzilla, tot i que més fàcil d’escriure que de posar en pràctica: l’empatia i el respecte funcionen com a hàbits quotidians, no com a grans idees. Per això, a la seva organització vol introduir una nova pràctica: reduir el ritme, escoltar primer i deixar espai per a la sinceritat.
Per a Dora, aquest va ser el seu primer curs de formació internacional. Admet que hi va arribar esperant aprendre sobre construcció de pau i va acabar descobrint que també estava aprenent a comprendre’s millor a si mateixa.
Les converses amb persones d’altres països la van portar a revisar algunes de les seves pròpies suposicions, mentre que l’activitat al bosc i els tallers sobre emocions i empatia van reforçar una idea central:
La pau comença amb decisions quotidianes: escoltar amb atenció, respectar els altres i intentar comprendre abans de jutjar.
La seva experiència també va tenir un resultat molt concret. Mentre presentava una pràctica de pau juntament amb Laura, es va adonar que parlar en anglès li resultava més fàcil i, probablement, aquesta sensació val més que qualsevol certificat.
Dora torna a l’organització croata KORAK amb nous amics, motivació i idees per a activitats capaces d’unir les persones a través de la cura dels espais compartits.
Anna explica la setmana des de la perspectiva d’algú que ja sap com funcionen els cursos de formació i que, precisament per això, es fixa en aspectes que sovint passen desapercebuts.
Buscava nous coneixements, intercanvi d’experiències i persones del mateix àmbit professional, però hi va trobar força més, sobretot en les converses fora de les sessions, quan els participants parlaven obertament de les dificultats amb què es trobaven i escoltaven com s’afrontaven situacions similars en altres països.
També destaca tota l’atenció dedicada a l’organització: el programa, les activitats, l’hotel i la sala de conferències es van combinar per crear un ambient on era fàcil concentrar-se i sentir-se part del grup.
La seva conclusió potser és la més completa de totes:
Me’n vaig amb nous coneixements, contactes inspiradors, idees fresques i, sobretot, amb la sensació d’haver format part d’alguna cosa significativa.
Marianna destaca sobretot l’ambient obert, el treball en equip i les converses que desperten ganes d’actuar. Precisament aquesta motivació per transformar les idees en accions és el que s’emporta a casa.
Oleh va ser més breu i probablement especialment precís a l’hora de parlar del que passa entre bastidors en un projecte com aquest: va destacar l’excel·lent organització, la preparació acurada i la magnífica feina de l’equip.
Són dues perspectives diferents, l’experiència des de dins del grup i la mirada cap a tota la maquinària que fa possible el projecte, que coincideixen en un mateix punt: una setmana que semblava transcórrer amb facilitat va ser possible gràcies a una feina organitzativa molt acurada.
La pregunta amb què va començar el curs mai no va arribar a tenir una única resposta i, probablement, aquesta era precisament la intenció.
Tretze països tornen a casa amb diferents versions d’una mateixa idea: que la pau es construeix prestant atenció a la persona que tenim al costat, aprenent a no respondre a l’agressivitat amb més agressivitat i estant disposats a comprendre abans de treure conclusions.
Ara aquestes idees hauran d’estendre’s per organitzacions, comunitats i espais juvenils, on els esperen unes condicions molt més complexes que les d’un bosc tranquil a prop de Barcelona. Si aquests hàbits quotidians seran suficients, ho veurem durant el proper any.
Gràcies a Manar, Olena, Dora, Anna, Marianna i Oleh per compartir les seves experiències.
Article preparat per Olha Oltarzhevska, Fundació Catalunya Voluntària.





