El 31 de maig a Barcelona, un grup de persones va passar quatre hores explorant els límits entre allò personal i allò col·lectiu. El taller Our Story, facilitat per l’artista Céline Lurac, va demostrar com les pràctiques teatrals poden ajudar a crear fanzins i connexions reals entre persones.
Com es va convertir la física de la confiança en el punt de partida del taller?
El dia va començar amb l’exercici del “pèndol”. Una persona es col·locava al centre d’un cercle, mentre les altres la sostenien mentre s’inclinava en diferents direccions, posant a prova l’equilibri. Una mecànica senzilla, però amb un impacte que anava més enllà del contacte físic. “Sobretot he sentit una connexió molt gran amb l’exercici del pèndol”, va compartir una participant.
Céline Lurac sap que per a la comunitat queer, un espai segur no és un luxe, sinó una necessitat. Massa sovint, les seves històries queden sense ser explicades. Per això, la primera hora i mitja es va dedicar a connectar a través del moviment, el ritme i la respiració compartida.
Durant aquesta part de la sessió, les persones participants es van moure per l’espai – al principi ocupant tot l’espai possible, i després cada vegada menys, fins a trobar-se físicament molt a prop. El grup va aprendre a moure’s com un sol cos.
De les paraules al cor
El treball textual no va començar de manera convencional. Les participants van “desconstruir” els conceptes d’ “identitat” i “xarxa” escrivint totes les associacions que els venien al cap. Després, van compartir les seves reflexions en petits grups.
A continuació, van crear textos personals usant cadenes d’associacions – connectant paraules amb verbs i pronoms. El resultat: petites declaracions poètiques sobre si mateixes i els seus vincles amb el món. El grup va tornar a moure’s per l’espai – aquesta vegada amb els textos a la mà. Primer, cada persona llegia el seu fragment en veu alta mentre la resta escoltava. Després, totes repetien les paraules formant un cor viu de veus.
“Fer servir el meu cos com a forma d’expressió i connexió amb la meva vibració”, així va descriure el procés una participant.
Fanzins com a resistència: per què l’autoedició es va convertir en el cor del taller
Després d’una petita pausa, va començar la història dels fanzins. Als anys vuitanta, en un dels moments més durs per a la comunitat queer, van sorgir revistes fetes a mà. Homocore va popularitzar el queercore entre la joventut punk, The Daily Plague a Austràlia donava suport a persones amb VIH, i Gutterfag de Jeff Junker explicava històries crues de vides gais, malaltes i sense sostre.
Aquestes publicacions actuaven com a xarxes informals de suport. S’hi compartien contactes mèdics, es mapejaven espais segurs i es difonien notícies d’altres ciutats. Abans d’internet, els fanzins eren les xarxes socials.
Céline Lurac va ensenyar diferents tècniques de plec i desplegament, i va presentar el concepte d’“adelfitat”, una paraula que combina germanor i sororitat per dissoldre les barreres de gènere en la solidaritat.
En grups de sis, van començar a crear els seus propis fanzins. Collage, il·lustració, cadàvers exquisits – el mètode surrealista de creació col·lectiva, on una persona comença un dibuix o text i la següent el continua sense veure l’anterior.
Després de quatre hores, les participants sostenien fanzins acabats. Però el resultat més valuós va ser el sentiment de pertinença. “El fanzine com alguna cosa creativa que espero poder continuar fent amb tot allò que vull compartir amb la comunitat”, va dir una participant que havia descobert una nova eina d’expressió.
Moltes van descobrir capacitats creatives que no sabien que tenien.
Algunes van usar el seu cos com a mitjà de comunicació per primera vegada.
Altres van entendre que podien crear no només per elles mateixes, sinó amb les altres.
Poder fer comunitat, així ho va resumir una participant.
Per què és important avui dia
Our Story reuneix organitzacions de cinc països europeus dins del programa Erasmus+. El seu objectiu és explorar el poder de l’storytelling per a comunitats marginades.
Les participants del taller a Barcelona van coincidir en la importància d’aquests espais. En un món on les històries queer sovint són silenciades, crear espais per a relats autèntics es converteix en un acte de resistència. “L’individualitat de la nostra societat ens allunya d’activitats que creïn comunitat. És molt important estar units!”, va dir una assistent.
Els fanzins i les pràctiques teatrals es van demostrar com a eines creatives valuoses i formes poderoses de fomentar la connexió. En una era de comunicació digital, les trobades presencials on es poden compartir vivències i rebre suport tenen un valor especial.
El taller s’ha acabat, però els fanzins es queden amb les seves creadores – igual que les eines per crear noves històries i nous espais. Això vol dir que el projecte continua – en futurs fanzins, trobades i relats compartits.
