”Em sembla que mai no te n’adones de com de ràpid passa el temps fins que fas un EVS”

Ser un voluntari EVS és, de vegades, no massa concret, els primers dies et trobaràs una mica perdut i en el meu cas, els estudiants de l’escola es pensaven que era una Student teacher – van trigar més d’un mes a veure la diferència. El voluntariat europeu és una finestra a un món de possibilitats on tu decideixes en què et centres. És un escenari increïble per provar coses – un taller que volies fer, un talent que tenies abandonat… el que sigui que et mogui. Per descomptat que hi haurà moments que no saps molt bé que estàs fent allà, lluny de casa en un entorn nou que potser no fa massa sentit aleshores.

Doncs bé, sàpigues que és del tot normal, i que tot passa. L’únic que un EVS és marxar fora de la teva zona de confort i un cop t’acostumes a la nova rutina, la zona de confort es fa visible i veus que no hi ets. Però l’experiència val la pena, aprens moltíssim sobre tu, els altres i com portar un projecte i com desenvolupar-te en un nou entorn. Per a qualsevol persona que vulgui emprendre una nova aventura, l’EVS t’espera amb els braços oberts.

Em sembla que mai no te n’adones de com de ràpid passa el temps fins que fas un EVS, i la veritat és que no és la cosa més divertida de descobrir, ja que ho notes sobretot quan s’està a punt d’acabar el projecte, i comences a considerar tot el que podries haver fet i no vas fer, i sents que no has aprofitat prou la teva estada o que no has exprimit al màxim l’experiència EVS.

En realitat no és una consideració objectiva, ja que s’apropa el final. Per sort, els voluntaris hem de fer un Youth pass, cosa que ens permet mirar enrere i veure tot allò que hem fet, tot el que hem après… bàsicament, tot allò de l’EVS que ha tingut un impacte a les nostres vides, i he de dir que no ha estat poca cosa.

Segurament us preguntareu per què el meu post comença així. Bé, aquest post serà l’últim per part meva. Escric això a dia 200 de l’EVS, és a dir, només tinc 10 dies per gaudir, preparar activitats, fer maletes i marxar de l’IPC definitiavament (i encara ni hem començat l’Alumni Summer Camp!).

Ara mateix sento una mescla rara de sentiments: per una part, no puc oblidar el fet que estic trista per marxar de l’IPC, que ha estat casa meva durant els últims 7 mesos; però per altra, estic impacient per veure quins projectes i activitats em depara el futur, gràcies principalment a la pujada d’autoestima que m’ha aportat l’EVS. Però, qui s’ho podria imaginar? Han passat 200 dies i encara sento com si fos ahir que vaig aterrar a Dinamarca amb les maletes enormes i el cap ple d’idees pel Human Rights Café (Cafè dels Drets Humans).

Comments are closed.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies