Coneix l’Arnau Pallerola Salat, que va decidir deixar durant uns mesos la seva rutina i començar una experiència de voluntariat a Palerm, Sicília. Ara que ja ha tornat a casa, comparteix tot allò que va trobar lluny de la seva zona de confort: una ciutat nova, persones i realitats molt diferents, aprenentatges inesperats i una experiència que l’ha fet tornar amb una mirada diferent sobre ell mateix i sobre el món.
Diumenge 11 de gener. L’inici del camí més transformador que he viscut mai. Amb la sempre benvinguda ajuda de Fundació Catalunya Voluntària, embarcava cap a la ciutat de Palerm, Sicília, ben curiós per conèixer els que serien els meus companys de voluntariat i de pis.
Quan acceptes començar de zero en un país nou on no coneixes res ni ningú, els primers dies suposen una explosió d’informació nova per al cervell. Cada cantonada que gires és un carrer nou que veus, cada paraula que escoltes és una paraula nova, cada cara que veus és la primera vegada que la veus, cada feina que et demanen és el primer cop que l’has de fer. Tot això sol, lluny de la família, les amistats i les zones de confort. No te’n pots escapar.
Això, després d’uns dies, t’absorbeix molta energia, de manera que anar-hi ben mentalitzat sobre el que suposa i amb el cor i el cap ben oberts per intentar integrar tots els nous coneixements ràpidament és clau per no enfonsar-te. En el meu cas, precisament hi vaig anar amb una curiositat absoluta per totes aquestes coses. Em moria de ganes de viure-ho, sent conscient que hi hauria algun moment de cansament emocional, però això també és part del viatge i també ho volia viure, per aprendre a entendre com responc a situacions mai viscudes. Tot és informació nova sobre un mateix que genera una autoconsciència més àmplia que la que tenies en arribar. Fins al moment, tot positiu!
En el meu cas, vaig ser afortunat d’enganxar un projecte que em va interessar des del primer moment, amb uns companys de voluntariat amb qui em vaig entendre des del primer dia, i en una ciutat en la qual em vaig voler integrar com un palermità més. Si més no, no només va ser sort, també va ser mentalitat. Tal com he dit abans, anar amb el cap i el cor oberts pot fer que una mateixa experiència sigui molt més enriquidora.
La cooperativa que va gestionar el meu voluntariat i el dels meus companys a Palerm, que es diu Palma Nana, ens enviava a col·laborar habitualment amb quatre entitats diferents i també vam participar puntualment en algun altre projecte. Això tenia els seus pros i les seves contres.
En el meu cas em semblava molt favorable, ja que em donava l’oportunitat de conèixer més realitats personals, descobrir més racons i històries de la ciutat per integrar-m’hi més i fer que l’experiència fos molt més àmplia. Cada dia era diferent i sentia curiositat per saber què aprendríem.
La part negativa era que, en tenir les hores tan distribuïdes, era més difícil aprofundir en el lloc que resultés més interessant. Havíem de tractar amb molta més gent, cosa que a mi em semblava fantàstica. En canvi, per a una companya del voluntariat que era sueca, l’impacte cultural i personal era abismal, de manera que algunes setmanes quedava molt més drenada d’energia. És d’admirar la seva valentia d’acceptar un projecte com aquest. Per a ella semblava que anés a viure a un altre planeta, i encara més si ho comparava amb alguns dels barris on havíem d’anar i algunes històries que havíem d’escoltar…
El barri de Danisinni era un d’aquests, un lloc per no oblidar mai. En l’àmbit social s’hi poden trobar algunes similituds amb les faveles del Brasil. Danisinni és un petit barri situat pròxim al centre de la ciutat on únicament hi ha un accés públic per a vehicles i un altre d’amagat per a vianants.
El barri està completament apartat de qualsevol institució pública. No hi ha escoles, botigues, farmàcies, restaurants… Cap raó per la qual qualsevol habitant de Palerm hauria de passar per allà si no és per veure una persona coneguda o donar un cop de mà a la gent d’allà.
El barri tampoc té instal·lacions elèctriques, de manera que quan és de nit s’ha d’anar amb llanterna pel carrer. Tampoc hi ha aigua corrent. Moltes cases tenen un pou. El barri està situat sobre un antic riu que avui dia ja només corre per sota terra i, per tant, és gràcies a aquest corrent natural subterrani que moltes cases poden arribar a tenir aigua.
Les cases són molt precàries. Una proporció molt gran dels adults són analfabets, fet que es deu al fet que els habitants de Danisinni pràcticament no surten del barri i a la seva marginalitat. Ells no et diran mai que són de Palerm, ells són de Danisinni. Quan els nens surten per qualsevol cosa, et diuen que van a la ciutat.
Realment, quan camines per allà així se sent, com si es tractés d’un poble petit i independent dins de Palerm. Aquell accés per als vianants amagat en un petit túnel al costat d’una cantonada d’una zona ja marginal de Palerm era l’entrada a una realitat que xoca, que no veus venir, que et desorienta.
Començar a escoltar la història de Danisinni va ser tota una muntanya russa emocional, començant per saber que molts nens i nenes no tindran mai l’oportunitat d’escapar d’una mala vida. Segons ens va explicar la gent de la parròquia, els nens, quan tenen 16 anys, ja comencen a fer treballs per a les màfies i les nenes, moltes d’elles, ja es queden embarassades.
Si més no, com a nota positiva, al barri hi ha esperança. Comparant la situació amb la de fa vint anys, ja es veu una tendència positiva. L’única institució formal que ha vetllat per la ciutadania de Danisinni és la parròquia, des de l’arribada d’un monjo amb molta iniciativa anomenat Fra Mauro.
Ell ha treballat perquè a Danisinni hi hagi vida comunitària real. Ara al barri hi arriben metges voluntaris que vacunen la població, hi arriben aliments de Càritas, hi ha un gimnàs, una biblioteca i activitats educatives per als nens, i també una fundació nova gràcies a la qual reben donacions econòmiques i de material.
És aquí on la tasca voluntària és més important que mai, encara que no ho sembli. En el nostre cas, ajudàvem molt a organitzar activitats de lleure estructurades per als nens, activitats en què podien integrar valors clau que, estant sols tot el dia al carrer, no poden aprendre. Cooperació, treball en equip, conscienciació social i cultura general: tot això ho podíem aportar als nens de Danisinni, sovint absents de referents adults.
Finalment, el voluntariat va ser un ecosistema perfecte per aprendre mil coses a escala cultural, social i sobre un mateix mentre m’ho vaig passar més bé que mai. Platja, muntanya, ciutat, pobles, festes, esport, dansa, amistats, amor. Tot hi va cabre en el mig any més espectacular que un es pugui imaginar.
Res d’això, però, hauria sigut possible sense frenar amb tot el que estava fent a casa i reflexionar sobre una presa de decisió que pot semblar arriscada.
Ara he tornat a casa, amb la motxilla plena d’experiències noves que, passi el que passi a la vida, ningú em podrà treure. Ja t’has frenat a llegir sobre aquesta experiència. És un bon moment per aprofitar-ho, mirar endins i preguntar-te: vull viure temporalment en un altre lloc a canvi de la possibilitat de tornar transformat mentre he ajudat persones vulnerables?
Arnau Pallerola Salat
