Després del curs de formació internacional a Praga dins del projecte “Our Story” Erasmus+, en Max, un dels participants de l’equip català, va compartir amb nosaltres aquesta reflexió:
Durant molts anys vaig pensar que no tenia gaire a aportar a l’activisme LGTBIQ+. Creia que, per fer un veritable activisme i canviar les coses, calia ser extremadament valent, tenir sempre la resposta a totes les preguntes, conèixer totes les necessitats existents dins la nostra comunitat i, sobretot, ser un exemple de superació i enteresa.
Amb el temps, he anat humanitzant aquesta visió. He après que qui més sap no és sempre qui té la resposta, i que val més esperar en silenci que cridar una resposta triada a l’atzar. És cert que molts dels atributs que he esmentat abans són vàlids fins a cert punt, però el més important de tots el vaig aprendre fa dos anys mentre llegia un article per a la universitat. L’article en qüestió es titulava: Què és el contemporani?, del filòsof italià Giorgio Agamben.
En l’article, Agamben ofereix diverses definicions d’una persona contemporània, és a dir, algú que entén la seva època i les seves problemàtiques d’una manera íntima i honesta.
La definició que més em va cridar l’atenció va ser aquesta: “Contemporani és aquell que fixa la seva mirada en el seu temps per percebre no la llum, sinó la foscor. Tots els temps són, per a qui experimenta la contemporaneïtat, foscos. Contemporani és, justament, aquell que sap veure aquesta foscor i és capaç d’escriure mullant la ploma en les tenebres del present.”
Una persona contemporània és algú que està atent a les llums i les ombres del seu temps, que no aparta la mirada de les dificultats de la seva època i està disposat a combatre-les. Ser contemporani és molt semblant a ser activista d’una causa. Un activista també és algú atent al seu temps, i l’atenció que li presta és una atenció honesta, guiada per una insaciable voluntat de millora. Viure en aquest món no és una tasca fàcil per a molts de nosaltres: hi ha moltes barreres a superar, moltes pors a enfrontar i innombrables motlles a trencar.
Al principi d’aquest article he esmentat que em va costar trobar la meva veu dins l’activisme LGTBIQ+. Malauradament, aquesta no ha estat l’única dificultat al llarg de la meva vida. Podria intentar explicar en aquestes línies tota la solitud, la incertesa, la tristesa i la desesperació que vaig sentir durant els anys en què vaig estar a l’armari. Quan passes tantes hores sol, t’oblides fàcilment que hi ha un món a fora pel qual val la pena lluitar.
Per no convertir aquest article en un cúmul de queixes, deixeu-me capgirar-lo. Deixeu-me explicar què va significar per a mi trobar una comunitat on, per primera vegada, em sentia reconegut. Deixeu-me explicar què suposa per a mi formar part del projecte Our Story i tot el que he arribat a aprendre des que en formo part.
Per a mi, la comunitat LGTBIQ+ a la qual pertanyo és un aire fresc, una solució a un llarg problema que arrossegava durant anys. Molta gent, quan els dic que sóc un noi trans, assumeixen que aquest és el meu gran problema, la meva creu en aquest món. Es confonen del tot. Per a mi ha estat, com deia, una solució: una esperança de vida que abans se m’escapava dia rere dia sense poder fer-hi res. Sento una gran gratitud cap a la comunitat LGTBIQ+, per la gent que hi he conegut i pels vincles que he format al llarg dels anys. En aquest sentit, el meu compromís amb ella és total, i una de les meves grans il·lusions és veure com millora la seva situació a nivell mundial.
Hi ha pocs programes centrats en la creació d’espais segurs a nivell internacional. La gran majoria de nosaltres fem el que podem a nivell local, però costa molt traspassar les barreres del propi país i, sobretot, les barreres idiomàtiques. El programa Our Story aconsegueix trencar aquesta barrera i ens apropa a tots per un bé comú. Per això, estic profundament agraït de formar part d’aquest viatge i de poder treballar activament en la creació d’un espai segur a nivell internacional, que m’hauria encantat tenir quan era més jove.
Quan inicies un projecte així, hi ha por, incertesa, ganes d’aprendre, però sobretot, il·lusió. Una il·lusió desmesurada que et dona el valor de pujar a un avió i volar a un país que no coneixes. Creues aquest llindar perquè saps que a l’altra banda hi ha un espai segur i gent que lluita pels mateixos interessos que tu. És emocionant perquè si algú hagués dit al meu jo de quinze anys que estaria col·laborant en això, segurament no m’ho hauria cregut. Les pors que he anat acumulant al llarg dels anys i, sobretot, les barreres que jo mateix m’he anat posant em fan pensar que no hi ha res que pugui fer realment bé. Aquesta percepció negativa canvia en els tallers del programa, on em donen eines per crear, expressar i explicar la meva pròpia història. Tinc la sort d’assistir a aquests tallers des del passat novembre, i puc assegurar que han millorat moltíssim la meva capacitat d’expressió i les meves eines com a activista.
Primer a Vilanova i després a Praga, m’he anat obrint i explicant parts de la meva història que jo mateix havia enterrat. És cert que no hi participo buscant cap mena de teràpia ni res per l’estil, però veure aquesta sanació pròpia em fa tenir més fe en el futur i plena confiança en el projecte. Estic convençut que el que fem ajudarà persones que ho estan passant malament, que se senten com jo em sentia fa uns anys. Per a mi, poder estendre la mà virtualment o a distància a gent que ho necessita ja val totalment la pena. A través dels meus escrits, els meus fanzins, els meus dibuixos o els meus collage, creo un relat perquè els altres el vegin i, amb sort, s’animin també a compartir les seves històries.
Hem passat molt de temps pensant que les nostres històries estaven condemnades a ser fosques, tristes i plenes d’inseguretats. Veure que amb el temps aquestes històries s’omplen de color i creativitat és una cosa que, sens dubte, construeix i cura.
En un món on cada dia intenten silenciar-nos, és imperatiu prendre partit i tenir clar de quin costat estàs. El meu, i el de totes les persones que participem en el projecte, és un paper actiu en la lluita. Mirar cap a una altra banda és cedir a les pretensions d’uns quants que l’únic que volen és que tornem als marges. Our Story és una oportunitat per fer que la nostra veu compti, per crear nous vincles, per aprendre de les històries dels altres i per enriquir el nostre propi relat. Formar part del projecte és fer-se més i més contemporani cada dia, i evitar que les tenebres del nostre temps tornin a portar la nostra comunitat a la solitud i a l’anonimat.
M. Morón Alguersuari
