La vida és un conjunt de ritus de pas

Hi ha alguna cosa que va deixar submergir-me en el viatge a Regne Unit per formar part en un projecte de ritus de pas. El lloc en qüestió és a prop de Gal·les, entre Stroud i Gloucester (pronunciat com Glouster), anomenat ‘Asha Centre’.

Al principi de tot, de molt abans què posés els peus a Asha, estava davant meu l’oportunitat de realitzar algun voluntariat per Europa i al veure les diferents opcions … et vaig trobar a tu. La connexió de temps i espai en aquesta vida van fer que pogués experimentar la vivència d’un projecte tan gran que encara no trobo forma de descriure. Va més enllà de les paraules.

Sovint, és dit i comentat; i comparteixo, que les religions creades per l’ésser humà venen a assossegar les preguntes fonamentals i existencials de la vida i la mort. No és menys cert això, però encara és més veritable quan hom ho pot comprovar en el seu sac de pell i ossos.

Vaig qüestionant i sentint què és això de la vida i sempre vaig a parar al gran camp de les religions. Sobretot, en aquests últims anys, entre complerta la trentena i veient una mica de què va això de fer-se adult, la vida em sacseja per un carrer i per una altra. Si a més li afegeixo unes voltes de capitalisme arribant al seu col·lapse de sistema, em trobo buscant un racó i asil en la filosofia i religió per preguntar-me; De què carall va això de viure? Vaig néixer fa uns anys, vaig creixent, vaig passant etapes … Això escolto, vaig passant etapes, anem passant etapes … No sé quan comença una cosa i quan acaba la joiosa.

Aquest punt és el què em va donar a sentir un vincle amb el taller de rituals i ritus de pas. La meva consciència va emplenar el formulari i al cap de poques setmanes ja estava comprant els bitllets cap al Regne Unit.

En aquest lapse de temps, vaig veure que ja en si, era un ritual el que estava realitzant. Donava gràcies a la vida per una oportunitat, començava un viatge emocional intern on lluitava el meu ego i el meu cos per desentranyar de què aniria exactament aquest curs. Sabia poc, però m’era suficient per saber que volia passar per aquest ritu de pas.

L’arribada a Glouster va ser tranquil·la i benvinguda per part de personal d’Asha, dues persones que treballen, alhora que també hi realitzen un voluntariat . Aquesta petita benvinguda amb el cartell del centre a les seves mans seria l’avantsala per a una vetllada al vespre a la gran casa.

A més, el moment de trobar voluntariats en Glouster, es disparava una flama de foc purificador per a aquelles consciències que dubtaven a la potència d’aquest taller. Tot el mal karma s’anava diluint a el ritme de la pluja de la regió de Gloucestershire.

“No us conec, però tenim més coses en comú que diferències”. Aquesta mateixa sensació vaig tenir a l’arribar a la llar Asha. No hi ha un altre nom, és una llar, independentment d’on sigui, la sensació és de sentir els braços de la meva mare al néixer donant-me un amor incondicional de festejar la vida com una oportunitat i la llibertat de créixer com a ésser humà a l’uníson de la resta de éssers que senten d’aquest univers.

La benvinguda en una mena de gran casa tipus mansió victoriana, era al·lucinant. Això era només una mostra del lloc. A més, petits habitacles sortit d’un conte de fades amb tocs victorians i medievals era digne de veure. Dormint en delicats i exquisits llits amb adorns de mobiliari centenari, no podia ser d’altra manera que una gamma de somnis beneint la vida durant aquests dies. A la nit, a l’arribada hi va haver poca llum, però suficient per veure que no estava somiant i que partint de l’escenari encara estava per ser albirat. Encara hi havia part del teló per veure …

Durant el dia, al sortir a l’exterior, els ulls no donaven més de si, l’olfacte estava totalment col·lapsat, l’arrelament corporal era com el dels arbres plantats pels druides de Glouster. Tots els meus sentits estaven a l’Edèn, a la terra promesa, on passava Tolkien els seus estius per escriure el Senyor dels anells.

A part, vaig entendre el que era un jardí terapèutic, allò que tenien tan ben cuidat davant del meu ésser no tenia ni té paraules. La bellesa fins i tot cremava i em donava fogots al no poder contenir-davant meu. Vaig haver de tancar els ulls i respirar “aquí” i “ara” per sentir la realitat tan bella que m’envoltava. En moments de descans durant el taller m’asseia en un banquet, a la banda d’algunes flors que estaven creixent per simplement deixar passar la tarda. Sentia, després venia una comunió amb el jardí, el jardí amb mi i amb tot l’univers. Era una sensació que va més enllà de l’ego. Com es diu, asseu-te i sent el teu jo interior.

Els jardins són tot un món per explorar. Aquells que els agradi no es creuran el que tenen davant i aquells als quals no els agradi, molts podran permetre simplement ser-hi i sentir el que el jardí els suggereix.

Entre zona i zona de jardins, hi ha una casa del ‘hobbit’, rierols, ponts de fusta, laberint espiral, frases escrites en fusta per reflexionar des de grans escriptors, passant per guies espirituals. En si mateix, és tot un macro i miro ecosistema atès que, en un petit tros de terreny, si un posa els ulls s’adonarà que formigues, cucs, plantes viuen i s’organitzen per sentir i donar acció a la vida.

En el transcurs dels tallers vaig anar veient les dinàmiques que s’anaven creant com a grup i la interdependència de qualsevol cosa. El símil que som com un multi-organisme, on cada un de nosaltres formem una petita essència de l’ésser en el seu conjunt. Una emoció que sentia, el company la rep i la transmet als altres. L’espai creat era propici i donava la benvinguda a deixar-se sentir i expressar.

La part d’obertura emocional i de sentir és fonamental per a aquest taller, ja que tot el que expressem ja sigui mitjançant artefactes, mitjançant expressió corporal i paraules va més enllà del llenguatge que tenim, que a la cap i a la fi limita l’espai temps continu que percebem i per tant, vivim. Podem racionalitzar la conducta, però la sensació emocional neix molt abans.

Es van organitzar tallers per crear rituals per portar-los fora, és a dir, al nostre dia a dia. Per exemple, ritual per agrair els aliments en cada àpat, rituals per començar i acabar el dia, ja sigui amb qualsevol comunitat a la qual pertanyem (amics, família, companys de hobbies). Vull afegir que això un cop el poses en pràctica, es nota la presència a l’atmosfera del grup ja que es crea com un espai de respecte (espai sagrat) on se li dóna un sentit, diguem simbòlic, de l’esdeveniment que s’està iniciant. Després, a l’acabar, es conclou. Veig important la paraula consciència, som conscients que alguna cosa comença i acaba. És una cosa molt natural i que ve escrit a foc al ritme de la vida. Tot fenomen comença i acaba.

A més, es va posar èmfasi en els espais sagrats. Com construir un espai per a un mateix o un grup i donar-li importància. Això va ser impartit per en Marc, un gran entès en religió i ritus. El punt és tenir una zona en principi física on passi el que passi, saber que en aquest lloc em sento protegit i puc deixar-me sentir.

En general, la majoria dels tallers van ser donats per l’Eli, coneixedora de molts camps d’arts, expressió, dansa, conta contes, teatre, ritus i rituals. Ella gestionava molt bé els temps de deixar sentir al grup, descansos, classes impartides mitjançant educació no convencional, usant tècniques de teatre.

Explorem i estudiem la importància del ritu d’una etapa a una altra, per exemple, a l’acabar secundària, el començament de la universitat, el període menstrual de la dona. Aquests exemples en el món actual amb prou feines se’ls dóna valor i ens podem sentir poc connectats amb la vida. El fet de donar un significat a aquests esdeveniments fa que puguem donar valor al nostre dia a dia.

La base de saber una mica com feien els nostres avantpassats fa que puguem veure on encaixen els ritus i rituals en la vida moderna. Justament, a través dels tallers he pogut veure una mica de llum en l’opacitat de la meva vida davant el col·lapse mundial i capitalista que destaca l’individualisme sobre el grupal i falta de connexió i fraternitat entre els éssers del món.

Sento que té molt sentit una cosa que es va perdent i que aquest curs em dóna eines per sentir-me unit amb la vida, una mica més. Curs vivencial més que teòric. Sóc capaç de definir a quines  comunitats pertanyo, quina metodologia seguir per crear junts els altres ritus de pas o rituals i agermanar-me amb ells.

La vida és un conjunt de ritus de pas i dins d’ells hi ha rituals. El ritual de la valoració s’acaba aquí.

Dani.

Comments are closed.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies