No puc oblidar pas el primer dia que vaig arribar per fer el curs de formació. Vaig baixar per les escales i, a través del vidre, vaig veure la Clara que estava escurant els plats. Vaig entrar i vam començar a parlar. Uns dies més tard vaig tornar a entrar i, llavors, hi havia la Indu cuinant Flap Jack. No tenia ni idea de que era pas això pel que li vaig preguntar, i ella, amb molta amabilitat, m’ho va explicar i em va oferir una mica, realment estava molt bo. Des d’aquest moment no m’ho puc treure del cap, com tampoc puc oblidar a la Clara i la resta de la gent, l’indret, el bosc, tot el viscut s’ha quedat gravat per sempre. Al tornar d’aquella experiència, fa ja un any i tres mesos, vaig dir: “M’he enamorat!”.
Tot el que diré a continuació pot semblar ingenu, infantil o beneit. Aquests són alguns dels diferents adjectius que he escoltat per aquí, però tant me fa. Hi ha persones que m’han vist plorar de felicitat aquí, difícil de creure però cert. 
Com quan li vaig dir a la Indu que el seu menjar m’encantava i ella va pensar que li mentia. No Indu, jo no li dic pas a qualsevol que el seu menjar es deliciós. Hi ha una cosa que vaig aprendre en aquesta experiència, m’encanta ser honest, tot i que pugi semblar ingenu, infantil i beneit.
Aquí he aprés que no m’importa ser ingènua, que m’agrada mostrar els meus sentiments (plorar, estimar, estar trist, lluitar…). He aprés molt de mi mateixa i dels altres, de cóm sóc jo i cóm són els demés. També cóm gestionar algunes diferencies culturals, polítiques, lingüístiques i religioses, o el significat de una relació en diferents països i contextos. He aprés que les relacions que tenim amb els demés són miralls que ens reflecteixen a nosaltres mateixos, que la forma en com tractem als demés tindran un efecte sobre nosaltres a la llarga (un recol·lecta el que sembra). També em vaig adonar que tant la gent que és religiosa, com la que és agnòstica o atea tenen els mateixos temors i he pogut veure actes realment bonics, com quan la Clara va fer el ramadà sense ser musulmana, només per amistat i respecte.
He aprés molt de cóm viure en comunitat gràcies a les converses que vaig tindre amb tots vosaltres, intentant evitar conflictes i no esperant pas a trobar-los de cara. Perquè sent honestos, no sempre és fàcil viure en comunitat i el nostre grup no era el més senzill que es podia trobar. Però em van ajudar molt les llargues converses amb el Wojtek, la Sandy, la Clara, la Lucie…
ja que quan jo vaig arribar per fer aquesta experiència li vaig dir a la Sandy que el meu objectiu era aprendre a cóm cuidar dels altres, cóm ser útil i cóm donar el màxim de mi mateixa. Jo no sé que penses de tot això Sandy, però vull pensar que la missió s’ha complert més o menys. Estic molt agraïda de que em donessis aquesta oportunitat per aprendre que la millor versió que podem trobar d’un mateix és quan donem el millor de nosaltres als demés. Pot ser, sento que alguna de les coses que vaig fer podria canviar-les i fer-les d’una altra manera, però no em penedeixo de res del que vaig fer o dels moments que allí vaig viure. Pot sonar massa èpic, però tinc la sensació que tot el temps fins arribar aquí havia estat adormint, com si no hagués estat viva. Com si tot aquest temps hagués estat estudiant la part teòrica de la vida: cóm ha de ser, què s’ha de fer, cóm sentir-se en alguns moments, cóm actuar en determinades ocasions, cóm fer les coses…però, per primer cop a la meva vida sento que la part pràctica ha començat. 
Aquí he estimat, he odiat, he plorat d’alegria, de tristor i per la desil·lusió. He conegut a gent d’arreu del món, he conegut persones que pot ser no torni a veure mai més, però algunes d’aquestes s’han tornat grans amics que sense cap dubte visitaré una vegada darrere l’altra per tots els racons insòlits del planeta.
Tot i això, també m’he trobat amb algun que altre problema com la rebutja o la falta de confiança, però m’he forçat a ser més social, a compartir habitació i a no ser una persona tan dependent de la tecnologia. A més a més, he tractat de ser millor persona, no tan sols relacionant-me amb la gent, sinó a través del menjar, de l’esport i la solidaritat. He tingut l’oportunitat de desenvolupar noves competències que mai hagués pogut imaginar tindre, com cuidar d’un hort, cuinar (d’una forma o d’una altra) y ser una mica toca nassos amb els demés amb els meus principis feministes (però per una bona causa). Sempre he tractat d’involucrar-me al màxim en tot el que he fet com cantant al cor o col·laborant amb ambaixadors per la pau. 
En aquest llocs vaig poder conèixer gent que realment tenien alguna cosa que els feia especials, però no de la manera que finalment ho van ser per a mi.
Durant aquests mesos m’he sentit profundament enamorada del bosc y de la natura en general, sentint que sóc part d’ella d’una forma tant intensa que mai més podré viure sense tindre-la al meu costat. He plorat, he ballat, he rigut i he estimat de mil diferents maneres d’una forma que no pensava que el meu cor ho pogués fer, a moltes persones y ben diferents.
Per concloure, m’agradaria dir que l’Asha m’ha aportat i m’ha mostrat moltes coses sobre el món i sobre la vida mateixa. Ja saps, aquí he tingut una sentiment que mai havia tingut a la meva vida, i es que les coses tenen sentit. He llegit molt aquest temps, tractant d’esbrinar per què en ocasions la vida no té sentit i alguns matins a l’hort, sola, amb el paisatge davant meu, amb els dits plens de sorra, palpant algunes llavors que pot ser no podia reconèixer, però que podia sentir. 
Podia sentir que tot tenia sentit, estar aquí, estar present, té sentit.
Així doncs, només vull dir que aquest any m’ha fet pensar que la meva vida, la part pràctica, tot just acaba de donar el tret de sortida. I sé que l’Asha ha sigut el meu punt d’inflexió, on tot comença. I no puc pensar en un millor desig per tots vosaltres, amics meus i Asha, en aquest mateix moment. Que ara, tot just al final del nostre EVS, tot acaba de començar.
Bárbara