UN “SOMNI”

El meu nom es Xavier Puig, tinc 26 anys i fa gairebé una setmana que vaig tornar de viure el meu “somni” polonès. Utilitzo les cometes per què diuen que els somnis son quelcom que un sempre ha volgut fer i experimentar, però no, així no és el meu cas. Utilitzo la paraula sabent que marxar mai havia sigut el meu somni, però ha sigut quelcom tant maco i, com un miratge, ràpid i estrany, com si un no fos conscient de tot el que ha viscut, que no trobo altre paraula que “somni”. Així, entre cometes. 

I es que mai havia pensat en marxar durant un temps de la meva zona de confort. Aquesta sempre havia estat a Sabadell, la meva ciutat natal, amb els meus amics, família, etc. Com a historiador, quan va sorgir la oportunitat de viure prop d’Auschwitz, que m’apassiona però que ho observava com un destí tant idealitzat com llunyà, ho vaig haver de pensar i re-pensar. Però sí, finalment sí. La por m’envaïa, però era el moment de ser valent i agafar la oportunitat que se’m donava, i així ho vaig fer; i mai podria haver triat millor. 

Recordo el dia que vam arribar Wola, un petit poble de Silesia – a la part sud-oest de Polònia – habitat per 8.000 persones i altres tants animals salvatges. També recordo el meu primer dia de treball de pràctiques a Pszczyna, conegut com la Viena de Silesia pels seus carrers empedrats i la influència de l’arquitectura germànica en tota la ciutat, preciosa per altre banda. Allà he desenvolupat, durant 3 mesos, diferents tasques, si bé la meva tasca principal era controlar el benestar de les sales que vigilava. Si bé al principi tot plegat feia un xic de vertigen, especialment amb els meus companys de feina, que la gran majoria no parlaven anglès, de seguida em van fer sentir a gust amb les situacions que es presentaven, sempre rient, sempre aprenent. Tot i així, amb una mica d’iniciativa i bon fer amb els meus companys i companyes, vaig poder portar a terme diferents tasques relacionades amb la Història, allò en el que en realitat soc especialista. També molt relacionades amb l’alemany, un idioma que m’encanta i que, avui en dia, segueixo estudiant i aprenent. I agraeixo poder haver-ho disfrutat.

Com a conclusió només puc tenir bones paraules cap a l’experiència que més m’ha fet créixer en la meva vida, i considero que aquestes últimes no n’han sigut poques. Durant tres mesos he aprés a conviure amb mi mateix; a descobrir què sé viure sol, i que això no significa que ho estiguis, perquè vas fent amics i coneguts per a tot el poble, gent molt especial amb la que aniria a la fi del món; que els éssers humans, tot i no parlar el mateix idioma, ens podem entendre entre tots, només necessitem una mica de voluntat i de ganes, i que el coneixement vindrà després. Sempre ve després. 

En fi, he aprés que vaig trobar el meu somni on menys ho esperava.