El primer dia vaig arribar al pis de matinada (ja que el meu avió es va retardar i no vaig poder agafar l’autobús que triga 2h en arribar a Stara Zagora, i vaig haver d’agafar el tren, que triga 5h). Era la primera voluntària en arribar a aquest pis, per tant vaig estar sola. Però al dia següent va venir Agnes (la meva companya de pis, d’Hongria) amb l’ajuda de Kati (una noia d’aquí de Bulgària, que ens ajuda fent de traductora). Aquest mateix dia, a la tarda/nit, va arribar Álvaro (un noi de Galícia).
A partir d’aquest dia, just a la setmana següent teníem el Spring Break, que va consistir en una setmana lliure (el que seria Setmana Santa, però sense religió) en la qual vam haver de fer activitats per als nens durant tots els matins de dilluns a divendres. Ens reuníem cada dia a la tarda, fent reunions per coordinar el dia següent. En aquell moment pensava que era tot molt precipitat, si pretenien que organitzéssim activitats i ens coordinéssim de forma apropiada 6 voluntaris, dels quals 3 érem nous i no sabíem com funcionava res. Però tot va anar de meravella.
Tot va ser més senzill del que s’esperava, els nens van ser súper agraïts i francament, és impossible no trobar-los a faltar. Va ser una setmana molt divertida, perquè vam estar coneixent els nens alhora que a les altres voluntàries (Kathrin, Camila i Zsuzsi). 
Kathrin i Camila són dues noies alemanyes i Zsuzsi és una noia hongaresa. Així que érem 2 alemanyes, 2 hongareses i 2 espanyols. Vam dividir els nens en 3 grups (per edats). Els petits estaven amb Kathrin i Camila. Els mitjans amb Zsuzsi i Agnes. I els grans amb Álvaro i amb mi.
Després d’aquesta setmana, que va ser la nostra “inauguració”, tot va ser més normal. Ens van impartir un horari en el qual ens informen a quines escoles hem d’anar (de dilluns a divendres), per estar amb els nens i jugar amb ells. També treball d’oficina, classes de búlgar, classes d’espanyol, etc.
Tot és nou, divertit i ràpid. Suposo que és igual per a tots, el primer mes sempre passa a velocitats trepidants. No et dóna temps a pensar molt en res, perquè tot el que estàs vivint ocupa tota la teva atenció. No sé si és bo o dolent, però és garantible el bé que t’ho passes.
Cada vegada, encara que tinguis diferents cultures, et vas fent amb els altres voluntaris. Aprens d’ells igual que ells aprenen de tu. L’important és tenir ganes de portar-te bé amb la gent i passar una bona estona que al cap i a la fi és al que venim tots.
Crec que és una gran oportunitat poder ser aquí, envoltada de gent bona, disposada a ajudar-me i amb ganes d’aprendre. No vaig tenir molts dubtes al decidir-me a venir i provar 2 mesos a Bulgària fent un EVS, però la veritat és que si tenia alguna, no ha quedat rastre d’ella.
Raquel