Estem segurs que cadascú percep el logotip de la FCV a la seva manera. Per què? La raó no es troba en les pantalles ni en la il·luminació, sinó en la memòria cultural, que actua com un filtre invisible de la realitat. Un irlandès veu de seguida la sort de Sant Patrici, un alemany recorda els moviments ecològics, un grec sent l’eternitat de les oliveres.
Els antropòlegs en diuen codificació cultural – el procés pel qual els colors esdevenen portadors d’informació històrica i emocional. Els francesos van xifrar en el verd l’energia dels canvis revolucionaris i l’esperança de renaixement, els escandinaus hi van posar la força dels boscos primigenis i les idees de desenvolupament sostenible. Els serbis hi llegeixen la renovació espiritual de la Pasqua, els polonesos senten el pols del despertar primaveral, els espanyols reconeixen la màgia dels jardins andalusos. Els txecs recorden la joventut de la Primavera de Praga, els estonians descodifiquen el símbol de la llibertat recuperada, els italians perceben l’esperit de les planes fèrtils. Els croats senten el so de l’Adriàtic entre alzinars, els eslovens veuen l’harmonia dels prats alpins, i els lituans senten la força de la sobirania recuperada.
Els programes Erasmus+ han resultat ser l’entorn ideal per observar aquest fenomen.
La joventut de tot el continent porta amb si no només maletes i documents: arrossega fils invisibles d’herència, teixits en cançons populars, llegendes i símbols nacionals. El nostre simple verd esdevé una pantalla sobre la qual cadascú projecta inconscientment la seva pròpia versió d’Europa.
Els romanesos hi dipositen la imatge dels boscos dels Carpats i de les tradicions antigues, els búlgars recorden les valls fèrtils i les festes ortodoxes, els hongaresos hi llegeixen històries de les planes del Danubi. Els portuguesos hi senten la frescor dels vents atlàntics, els austríacs veuen prats alpins, els finesos l’associen amb la taigà infinita i les nits polars.
Aquest detectiu cultural no falla mai. Cada participant dels intercanvis esdevé portador d’un codi únic de percepció, creant una realitat multicapa al voltant d’un sol símbol. En comptes d’intentar unificar la interpretació, obtenim un resultat molt més interessant: un diàleg intercultural on la diversitat es converteix en força.
El logotip verd de la FCV ha resultat ser més savi que els seus creadors. No uneix per semblança, sinó que crea connexió a través del reconeixement de les diferències. Trenta països – trenta interpretacions, però un sol objectiu: entendre Europa a través de la pròpia experiència i de l’obertura als altres.
I si els símbols més senzills que ens envolten fossin, en realitat, les brúixoles culturals més precises que fem servir cada dia, sense adonar-nos-en del seu veritable poder?