Del 2 de març al 25 de juliol de 2026, la Irene va participar durant gairebé cinc mesos en un projecte del Cos Europeu de Solidaritat (CES) als Països Baixos amb la Cherry International Foundation. El que havia de ser una experiència amb unes expectatives molt definides es va acabar convertint en una aventura plena d'imprevistos, aprenentatges i descobertes personals. Avui comparteix el que aquests cinc mesos han significat per a ella.
Aquests cinc mesos als Països Baixos han estat un aprenentatge increïble. L'experiència, i jo mateixa, perquè negar-ho, m'ha posat a prova en tots els aspectes possibles. Després de tot el que he viscut, em sento molt més forta, capaç i preparada per afrontar qualsevol repte que em trobi pel camí.
Quan vaig arribar, tenia unes expectatives molt concretes. Sabia què volia aconseguir durant aquells mesos i també tenia una idea molt clara de què viuria i de com ho viuria. Però, durant el primer mes, aquella idea es va esfondrar.
Al principi ho vaig passar força malament. Vam tenir problemes amb l'habitatge, la ciutat on vivíem no era com jo m'havia imaginat i, en alguns moments, l'organització tampoc ens ho va posar fàcil. Tot i això, també va ser durant aquell primer mes quan vaig començar a implicar-me en la comunitat, a descobrir la natura d'una manera completament nova per a mi i a superar reptes que, abans de marxar de Barcelona, pensava que serien impossibles.
Va ser aleshores quan vaig entendre que les idees preconcebudes no tenien cabuda en una experiència com aquesta. Mantenir una mentalitat oberta i una actitud proactiva era l'única manera de viure un voluntariat que realment em deixés empremta.
A partir d'aquell moment vaig decidir deixar-me sorprendre pel que el CES em volgués oferir i buscar la manera que aquells cinc mesos no es convertissin en una simple anècdota.
Vaig començar a fer coses que, en la meva vida anterior, m'haurien semblat impensables: anar per la ciutat preguntant com podia ajudar, apuntar-me a classes de ioga en una llengua que amb prou feines entenia, aprendre a reparar objectes amb eines que no havia utilitzat mai, col·laborar en un jardí comunitari i fer viatges en solitari que implicaven dormir sola en albergs i sopar sola en restaurants.
Podria resumir aquests cinc mesos amb una sola frase: han estat cinc mesos de dir sí a tot.
Aquest voluntariat també m'ha ajudat a créixer professionalment. Venia d'un sector laboral que m'havia deixat completament buida i sense energia. Necessitava recuperar la motivació, trobar nous reptes i descobrir cap a on volia orientar el meu futur.
El CES m'ha ensenyat moltes més possibilitats de les que imaginava. M'ha obert els ulls a altres maneres de treballar, de viure i d'entendre què significa sentir-se realitzada. Per això n'estic profundament agraïda.
A qualsevol persona que estigui pensant a participar en un projecte del CES només li puc dir una cosa: fes-ho.
Jo vaig trigar mesos a decidir-me. Vaig investigar molt, vaig presentar candidatures a diferents projectes i intentava trobar el voluntariat perfecte. Al final, gairebé res no va sortir com jo havia imaginat. Però precisament aquí hi ha la màgia: deixar-se sorprendre.
És molt probable que tots els prejudicis o expectatives que tinguis desapareguin pel camí.
Una de les coses que més em preocupava era l'edat. Tinc trenta anys i estava al límit per poder participar en el CES. Pensava que em sentiria massa gran o que aquesta oportunitat ja no era per a mi.
Amb el temps he entès que aquella por només existia dins del meu cap. Quan coneixes persones que estan vivint una experiència semblant a la teva, el vincle que es crea és molt més important que qualsevol diferència d'edat.
El que realment importa són les ganes d'explorar, de deixar-te sorprendre, de sortir de la zona de confort i de contribuir a una comunitat. També és imprescindible tenir iniciativa, perquè ningú no viurà l'experiència per tu. Com més proactiva siguis, més t'emportaràs del voluntariat.
Ara que aquesta etapa arriba al final, tinc una sensació completament agredolça.
D'una banda, estic contenta de tornar a Barcelona. Trobo molt a faltar la meva vida allà i sento que he aprofitat aquests cinc mesos al màxim. He fet tot el que necessitava fer i he viscut tot el que havia de viure als Països Baixos.
Però, de l'altra, també sé que trobaré molt a faltar aquesta nova vida. Trobaré a faltar formar part d'una comunitat amb una cultura i una llengua diferents de les meves, però que m'ha fet sentir sempre benvinguda. Trobaré a faltar conèixer persones amb històries i perspectives tan diverses, posar-me a prova cada dia i descobrir nous llocs.
Ha estat una experiència profundament enriquidora que repetiria mil vegades.
Si avui miro enrere, només puc sentir gratitud. Per tot el que he après, per totes les persones que he conegut i per haver-me atrevit a fer un pas que, durant molt de temps, vaig pensar que potser ja arribava massa tard.
