EL COR S’HA TORNAT OCELL

E a lua, para nós,
Os braços estendeu.
Uniu-nos num abraço,
Espiritual, profundo,
E levou-nos assim,
Com ela, até ao céu
Mas, ai, tu não voltaste
E eu regressei ao mundo.
(Teixeira de Pascoaes, Elegia do Amor)

EL COR S’HA TORNAT OCELL

Considero que hi ha molt poques coses, explicades, que igualin el sentiment de pertànyer a una comunitat. La vida atorga múltiples plaers i afliccions, però quan es tracta d’aquesta sensació que neix al pit i s’estén, amunt i avall, per la boca de l’estómac i cap a la gola, aquesta sensació de pau i plenitud emmarcades al marge d’un riu tan bell com poderós, aquesta sensació d’estar envoltada de cossos que t’abracen i et respecten… Aquesta calor és la que desitjo a tota criatura vivent. Perquè si tots la poguéssim experimentar alguna vegada, el món seria una altra cosa totalment diferent. 

Estava a punt de fer les maletes per emportar-me casa meva a coll desde Barcelona, de tornada a Portonovo (Pontevedra). Acostumada a ser un cargol, sempre amb allò imprescindible a la motxilla, i una nòmada involuntària, a la recerca de feina inexistent, per a mi suposava un pas més a la ruta, però també un aterratge forçós en el desaferrament. Un cop més em veia obligada a dir adéu als meus amics i vincles i als paisatges urbans d’una de les ciutats que em va fer créixer tan de pressa en dos anys com la revolució digital al segle XXI. El bitllet d’avió estava disposat a cop de clic quan l’Elena em va trucar de la fundació. “Vols anar-te’n al nord de Portugal tres mesos a fer pràctiques d’allò teu amb un grup xulíssim, tot finançat?”. “On és la càmera oculta?”, li vaig respondre amb urgència. 

“La vida és somni”. Aquest va ser el meu primer pensament quan es van obrir les portes de la furgoneta que ens va plantar davant de la Casa de Juventude d’Amarante. En treure el cap al riu i veure el reflex del pont, les estrelles pintades en un cel obert i acollidor, semblava que tot ens estigués donant la benvinguda en silenci. I després van arribar la lasanya de la xef Ondina; els pastissos de nata de la confiteria El Muiño; els cafès de sobretaula al pati de la Magnòlia, on es disputaven la guerra calenta del futbolí i la guerra freda dels escacs; les excursions a O Porto; les passejades socràtiques pel riu; les carreres fins al Parc Florestal a la recerca d’ombra i assossec; els banys i els salts adrenalínics a Praia Aurora, les nits de Dixit i Superbock; les festes i els balls a l’Aldeia i les meravelloses i interminables confidències al fons sud del bungalow.

Amarante ha estat com una abraçada estesa en el temps. Ha estat com assistir a un espectacle que se sabia finit, però que es volia etern. Per la bellesa de la natura, els carrers i els animals. Però sobretot per la gent, per totes les persones que han convergit en aquesta increïble intersecció que és la Casa de Juventude per ensenyar-nos que la vida és plena de possibilitats, plena de diversió i d’enginy. I que apostar pels joves per construir un futur més lluminós sempre serà un encert. Només em puc donar les gràcies per haver pogut embarcar-me en aquesta aventura, que m’ha permès formar part d’una comunitat preciosa, plena de cures i de significat. 

Gràcies a Amarante, el meu cor s’ha tornat ocell.
Laura Cortés Outon – Participante TLN MOBILICAT 2022