La voluntària de l’ESC Elsa Llauradó Fabregat comparteix com han estat les seves primeres dues setmanes a Liminka, Finlàndia: entre amistats inesperades, llum interminable, natura i petits descobriments que l’han ajudat a créixer.
Ja fa dues setmanes que vaig arribar a Liminka, un petit poble a prop d’Oulu, i encara em costa creure tot el que he viscut fins ara. Abans de venir, estava emocionada per començar aquesta aventura, però mai hauria imaginat que en tan poc temps em sentiria tan ben acollida i que construiria vincles tan significatius amb persones que, fa només uns dies, eren completament desconegudes.
Abans de res, vull dir com n’estic d’agraïda d’haver tingut l’oportunitat de formar part d’aquest projecte. Darrere d’una experiència així hi ha molta dedicació, molt d’esforç i moltes persones treballant perquè sigui possible. Ser aquí és un privilegi que valoro de debò.
Des del primer moment m’he sentit increïblement ben rebuda. Tot i que venim de països i cultures diferents, hem creat un ambient d’amabilitat, respecte, comprensió i suport que costa de descriure. Ens cuidem els uns als altres de manera molt natural, i això fa que cada dia aquí sigui especial. Em sorprèn pensar que fa tan poc que ens coneixem, perquè ja sembla que hàgim construït amistats reals i profundes.
Una de les lliçons més grans que m’està deixant aquesta experiència és que la comunicació va molt més enllà de les paraules. De vegades és difícil comunicar-se amb la gent local perquè no compartim la mateixa llengua. En moltes situacions no parlen anglès, i tot i que jo em puc comunicar en anglès, no és la meva llengua materna, així que hi ha moments en què no trobo exactament les paraules que voldria dir.
Però, quan això passa, els somriures, els gestos, el contacte visual i la paciència acaben sent suficients. T’adones que és possible connectar amb algú encara que amb prou feines entenguis la seva llengua. Crec que aquesta és una de les parts més boniques i més humanes de l’experiència: descobrir que la comunicació autèntica no sempre depèn de les paraules. És increïble com pots conèixer algú i, pocs minuts després, estar treballant plegats, rient i gaudint del moment com si us coneguéssiu de fa anys.
La nostra feina aquí consisteix a cuidar infants a la natura, organitzar activitats per a ells i ajudar a retirar espècies vegetals invasores per protegir el medi ambient. M’agrada molt perquè combina la cura de les persones amb la cura de la natura, i crec que aquestes dues coses estan profundament connectades.
La natura finlandesa ha estat una de les grans sorpreses per a mi. Tot és increïblemen verd, salvatge i, alhora, molt ben protegit. Es veu clarament fins a quin punt la gent respecta i valora l’entorn. Caminar pels boscos, veure tants llacs i gaudir d’aquesta atmosfera tranquil·la transmet una calma difícil d’explicar.
Una altra cosa que m’ha sorprès és la llum del sol. Al principi em semblava molt estrany que el sol gairebé no es pongués. Tenir claror gairebé tot el dia era una cosa completament nova per a mi. Durant els primers dies sovint perdia la noció del temps perquè mai no semblava que fos de nit. Amb el temps m’hi he acostumat, però continua sent una de les coses més fascinants de Finlàndia.
La gent finlandesa també m’ha sorprès molt positivament. Abans de venir tenia una idea completament diferent de com serien. He descobert que poden ser molt tranquils i reservats al principi, però que, quan se senten còmodes, poden arribar a ser molt oberts i xerraires. Trobo aquest contrast fascinant, i crec que demostra que cadascú té la seva manera i el seu temps per obrir-se als altres.
Si hagués d’escollir una de les parts més significatives d’aquesta experiència, no seria una activitat concreta ni una excursió. Serien les converses que he tingut amb la gent d’aquí. He passat hores parlant amb algunes persones sobre els nostres sentiments, les nostres pors, els nostres somnis i les nostres històries personals. Aquestes converses m’han fet sentir escoltada de debò, compresa i valorada. Fins i tot hi va haver un moment en què emocionalment no em trobava gaire bé i necessitava parlar amb algú. El suport i l’afecte que vaig rebre en aquell moment és una cosa que no oblidaré mai.
Una altra cosa de la qual em sento molt orgullosa és haver descobert una part de mi mateixa que no havia reconegut del tot. Sempre m’he considerat una persona optimista i alegre, però aquesta experiència m’ha demostrat que també sóc molt més valenta del que pensava. M’he posat a prova en moltes situacions que mai hauria imaginat que seria capaç d’afrontar.
Un dels meus èxits personals més grans ha estat parlar en anglès. Sabia que podia comunicar-me, però mai no hauria imaginat que seria capaç de mantenir converses de tres hores sobre temes profunds i personals. És clar que encara cometo errors i hi ha paraules que no conec, però he après que tenir un anglès perfecte no és el més important. El que realment importa és poder expressar-te amb honestedat i entendre l’altra persona. Aquesta confiança és una cosa que m’acompanyarà molt més enllà del final d’aquesta experiència.
Tot i que estic vivint un moment increïble, també hi ha coses que trobo a faltar de casa. Trobo a faltar el soroll, la manera espontània com la gent parla entre ella a Espanya, les converses en veu alta, l’energia i l’obertura amb què les persones expressen el que senten. Aquí la vida és molt més tranquil·la, i tot i que això m’agrada molt, també m’ha fet valorar encara més molts aspectes de la meva pròpia cultura.
Quan penso en els meus records preferits, em venen al cap moltíssims moments: veure rens per primera vegada, viure una sauna tradicional seguida d’un bany en un llac gelat, contemplar postes de sol que semblaven no acabar-se mai, visitar Hèlsinki i, simplement, passar estones rient amb les persones increïbles que he conegut aquí. Però, sincerament, cap d’aquestes experiències hauria estat igual sense elles. El que fa aquest viatge realment inoblidable no són només els llocs que he visitat, sinó les persones amb qui els he compartit.
Crec de debò que moltes de les amistats que he construït aquí es quedaran amb mi per a tota la vida. Probablement aquest és el regal més gran que Finlàndia m’ha fet. Més enllà de tot el que he après, més enllà dels paisatges preciosos i de les experiències inoblidables, me’n torno a casa amb relacions que m’han fet sentir a casa fins i tot estant a milers de quilòmetres del meu país.
Quan aquest projecte s’acabi, sé que tornaré a casa sent la mateixa persona, però també una versió més valenta, més oberta i més agraïda de mi mateixa. M’enduc records inoblidables, aprenentatges valuosos i la certesa que, de vegades, tot el que cal és el coratge de sortir de la teva zona de confort per conèixer persones capaces de canviar una part de la teva vida en només dues setmanes.
