Burg Lora observa el món des del capdamunt del seu turó des del segle XI, però probablement ni les seves pedres antigues havien imaginat una escena com aquesta: un grup divers i multilingüe de set països, tallant, remenant i convertint el sopar en teatre. Això és exactament el que va passar aquest setembre, quan Stage & Spice va ocupar el castell durant deu dies de convivència i aprenentatge dins d’Erasmus+. Cinc participants de Fundació Catalunya Voluntària ens vam sumar a grups de Grècia, Bulgària, Portugal, Romania, Itàlia i Alemanya, i entre aquells murs centenaris va començar a passar alguna cosa completament nova.
Combinar teatre i cuina pot semblar un experiment poc probable, però allà era tan tangible com la farina enganxada a les mans. Els matins estaven dedicats als jocs teatrals, la improvisació i el moviment, fins que el cos començava a recordar històries noves. A la tarda tocava pelar, tallar i descobrir la vida secreta de les verdures de temporada. Tots els àpats eren vegetarians i les sobres mai desapareixien: es transformaven, reapareixien en altres plats i ens recordaven que res no s’ha de malbaratar, ni a la cuina ni en un procés creatiu. Al final del projecte, creàvem els nostres propis sopars performatius, en què el menjar, el moviment i les històries acabaven trobant un llenguatge compartit.
Vadym Odariuk hi va arribar amb les expectatives prudents d’algú que fa anys que treballa en teatre i amb actors, i que pensava que difícilment hi descobriria gaire cosa nova: “Feia molt de temps que no era en un lloc on la creativitat, l’energia i la positivitat fluïssin d’una cosa a l’altra amb tanta naturalitat. Vam fer exercicis teatrals, molts dels quals eren nous fins i tot per a mi després d’anys treballant en aquest àmbit, i vam cuinar plegats. La sensació de vuit persones preparant varenyky és senzillament impossible de reproduir tot sol”. També reconeix amb franquesa que qualsevol projecte comporta friccions i dificultats organitzatives, però per a ell el més important va ser que l’entorn era segur i que l’equip de facilitació hi era sempre que calia.
Hryhorii Kvartsianyi descriu aquella setmana a partir d’una percepció del temps completament alterada. Al final, semblava que no hi haguessin passat nou dies, sinó molt més. Cada jornada estava tan plena d’activitats, converses i informació nova que gairebé no hi havia temps d’assimilar una experiència abans que n’arribés una altra. Destaca especialment la Nit Intercultural, una vetllada en què les persones participants van compartir tradicions, danses, cançons i menjar. Era un dels moments que esperava amb més ganes fins i tot abans del viatge i va acabar sent exactament com havia imaginat, una cosa que passa força menys sovint del que voldríem. En la manera de treballar amb els aliments també hi va trobar una idea que li va ressonar especialment: “Si sobrava menjar d’un àpat, buscàvem la manera d’utilitzar-lo en el següent. Això feia que cuinar fos pràctic, creatiu i responsable alhora”.
Xiomara Cruz va tornar del projecte amb aprenentatges molt concrets i fàcils d’aplicar: “Vaig aprendre que no adquirim coneixement només llegint o escoltant, i que de vegades l’aprenentatge més efectiu passa a través del cos, el moviment i les experiències compartides. Però el que més em va sorprendre va ser descobrir com de natural resulta combinar el menjar i la performance, dos conceptes que poden semblar molt diferents però que, en realitat, funcionen junts d’una manera molt orgànica”.
Mariia Petrenko es va interessar pel projecte, en part, precisament per la seva proposta: teatre, cuina i un castell medieval coexistint en un mateix lloc. Segons explica, els tres elements van funcionar junts molt millor del que hauria pogut imaginar per separat: “Va ser una immersió intensa d’onze dies, plena de records, reptes i curiositat, però el més important van ser les persones. Cadascuna hi va aportar els seus coneixements, la seva cultura i la seva creativitat, i va ser precisament aquesta combinació la que va convertir Stage & Spice en el que va acabar sent”.
Burg Lora es troba en una zona rural, i arribar-hi ja forma part de l’experiència. Un cop ets allà, la idea de marxar o buscar alguna cosa fora perd importància de seguida. Cuinàvem, debatíem, assajàvem i ens reuníem al voltant del foc a la nit, sempre dins del mateix petit univers. Estar-hi plegats, allunyats d’altres llocs i distraccions, va acabar sent un avantatge inesperat: el temps semblava avançar més a poc a poc i els dies adquirien una profunditat i una atenció difícils de trobar en una setmana qualsevol lluny de casa.
Text d’Olha Oltarzhevska, Fundació Catalunya Voluntària
Gràcies a Vadym, Hryhorii, Xiomara i Mariia per compartir les seves impressions.
