Forquilla a l’esquerra, ganivet a la dreta. Els pares t’han ensenyat les bases, però la veritable etiqueta comença on acaben les lliçons escolars de cortesia. I com més participes en intercanvis juvenils o formacions Erasmus+, més t’adones d’això una vegada i una altra.
Agafem quelcom tan senzill com la sal. Passar-la de mà en mà sembla un gest natural d’ajuda. A Grècia, però, això porta discussions a tots els presents: els locals deixen el saler a taula i esperen que el prenguis tu mateix. Aquests petits detalls formen la primera impressió sobre tu com a convidat.
El més difícil, però, és entendre els senyals ocults del teu comportament. Has acabat el plat fins a l’última engruna? L’amfitrió grec pot pensar que encara tens gana i et portarà més plats. Aquí, un plat net significa hospitalitat insuficient, no bones maneres.
Els francesos porten aquesta lògica a un altre nivell. Per ells, demanar quètxup és una ofensa personal. Un plat autèntic ha de mostrar el seu sabor sense afegits externs. Fins i tot afegir sal a la carn ja cuinada pot provocar desaprovació silenciosa i mirades sorpreses dels cambrers. El país veí, Itàlia, tampoc tolera intervencions en les seves obres mestres culinàries, però d’una altra manera. Trencar els espaguetis abans de bullir-los és destruir l’arquitectura del plat. Utilitzar una cullera per enrotllar la pasta et delata com a turista. Els locals s’hi manegen magistralment només amb la forquilla, i això és qüestió d’orgull nacional.
I pel que fa a les begudes?
És fascinant com l’alcohol esdevé un llenguatge de comunicació entre cultures. Els alemanys tenen pànic a brindar amb aigua: s’associa amb la mort i el dol. A Sèrbia hi ha una gradació pròpia: la primera copa de rakija significa coneixença, la segona, amistat veritable. Rebutjar la segona és molt més ofensiu que la primera. Els turcs han desenvolupat una filosofia semblant, però sense alcohol, vinculada al te. La primera tassa es beu per cortesia, la segona, acceptant l’hospitalitat de l’amfitrió. És una línia fina entre la formalitat i la confiança, que es pot trencar fàcilment amb un rebuig irreflexiu. Els croats porten el respecte pel cafè a l’absolut: el beuen només asseguts, convertint-lo en un ritual meditatiu. El cafè per emportar el consideren barbàrie, una incomprensió de l’essència del procés.
El més difícil d’entendre són els rituals silenciosos. El tamada georgià controla el ritme del banquet: aixecar la copa sense el seu permís significa trencar una jerarquia sagrada. L’amfitrió bosnià serveix personalment el cafè de la džezva, i servir-se un mateix significa “prendre-li” el paper.Oh, quantes coses cal recordar abans d’un projecte Erasmus+!
Qui hauria pensat que un simple sopar podria convertir-se en una prova d’alfabetització cultural?