La meva aventura a Barcelona arriba al seu final. Sis mesos han passat en un obrir i tancar d’ulls. Sé que aviat tornaré a Polònia, però encara no ho he assimilat del tot. Crec que no em colpirà del tot fins que posi un peu a l’avió.
Ara arriba el moment dels comiats: dels amics que he fet aquí i dels meus llocs preferits. Soc una mica sentimental, així que segur que hi haurà moments emotius. Tota aquesta situació em porta inevitablement a reflexionar: Què he après aquí? Què t’aporta viure sis mesos en un país estranger? M’ha canviat realment aquesta experiència i la manera com veig el món?
Resulta que l’impacte ha estat molt més gran del que esperava quan vaig decidir unir-me a l’ESC. Sobretot, estic orgullosa d’haver tingut el valor de fer una cosa que la majoria dels meus amics no s’atrevirien a fer: sortir de la meva zona de confort i llançar-me a allò desconegut. A 2.300 km de casa, lluny de la meva família i amics, adaptant-me a noves rutines, baixant el meu nivell de vida i compartint pis amb tres desconeguts. Es va sentir una mica com tornar als meus dies d’estudiant, tot i que feia anys que treballava en una empresa i vivia sola. Crec que aquesta experiència es viu de manera diferent quan estàs més a prop dels vint que dels trenta. Els més joves s’adapten millor, tenen una altra mentalitat i els resulta més fàcil el canvi, especialment quan simplement passen d’una residència universitària a una habitació en un pis compartit.
No va ser una decisió fàcil, però des del principi vaig creure que el positiu superaria amb escreix el negatiu. I saps què? Tenia raó.
Encara recordo estar asseguda al sofà després d’una jornada d’onze hores en el món corporatiu, preguntant-me: De debò la meva vida serà sempre així? Perseguir KPIs, complir terminis, tenir el telèfon sempre encès per si alguna cosa fallava i la producció estava en risc. Treball, casa, treball, casa… cap de setmana—i repetir. Sovint sentia que l’edat adulta era aclaparadora. Em lamentava de no haver-me anat d’Erasmus quan era estudiant, de no haver participat en Work and Travel. Sentia que havia deixat passar la meva oportunitat perquè vaig tenir por.
Estava a punt de cremar-me quan vaig decidir fer un canvi. Vaig presentar la meva dimissió, i llavors va passar: un amic em va parlar de l’ESC. En aquell moment, vaig adonar-me que no era massa tard per perseguir els meus somnis, per demostrar-me a mi mateixa que encara tenia coses emocionants per viure.
Aquesta experiència m’ha demostrat que realment tenim el poder de modelar la nostra vida, que podem fer canvis i que no ens hem de conformar amb una realitat que no ens fa feliços. Podem prendre les regnes i capgirar-ho tot en un instant. Ara entenc la meva pròpia capacitat de decisió i valentia. Sé que puc crear la vida que vull. Que puc viure aventures i fer que el dia a dia sigui una mica més especial.
I jo… he canviat. Per primera vegada a la meva vida, he tingut l’oportunitat de viure en una ciutat diferent d’aquella on vaig néixer i créixer. He explorat sense FOMO, sense la sensació que les vacances estaven a punt d’acabar i encara quedava tant per veure. He conegut Barcelona a poc a poc, dia rere dia. He conegut gent nova, he participat en esdeveniments increïbles i he ampliat la meva perspectiva.
Crec que també he domesticat la meva addicció a les compres—no només perquè l’espai a la meva maleta és limitat i el meu armari aquí és diminut. Si no perquè, en realitat, sento que ja no necessito tantes coses com abans, quan comprava per compensar l’estrès i la falta de temps lliure.
Sé que ha arribat el moment de tornar a la vida adulta que vaig deixar enrere, però estic segura que prendrà una forma una mica diferent—una mena d’híbrid polonès-català. He après a valorar que bonic és viure sense que la feina ocupi tots els teus pensaments, com n’és d’agradable caminar pel carrer amb la ment tranquil·la i com de bé se sent anar a l’oficina amb un somriure i motivació genuïna. Els meus objectius i plans han canviat. He baixat el ritme, he pres el temps per observar el meu voltant i crec que ara soc més feliç. I el més curiós és que, malgrat viure amb la beca de voluntariat, em sento més rica que mai.
