Avui, mentre els infants catalans no començaran a plorar ni a carregar les seves motxilles de vint quilos fins d’aquí a una setmana, milions de nens arreu del món travessen per primera vegada el llindar de l’escola. Però si penseu que això passa alhora a tots els països, us equivoqueu. En realitat, allò que a nosaltres ens sembla natural i evident, començar les classes l’1 de setembre, és més aviat una excepció que no pas una norma.
Per entendre aquest fenomen cal tornar als orígens. Abans de la Revolució Industrial, l’educació a tot el món es regia per un principi senzill: la vida de la comunitat rural. Els infants estudiaven quan no calia la seva ajuda al camp. A l’hemisferi nord, això significava els mesos d’hivern, quan les feines agrícoles s’aturaven. Per això les escoles europees funcionaven tradicionalment de novembre a març, mentre a l’estiu els nens ajudaven els pares.
La industrialització ho va capgirar tot. Les ciutats necessitaven treballadors formats, i la nova economia exigia sistemes d’ensenyament estandarditzats. Els diferents països van començar a experimentar amb els calendaris, i la geografia va esdevenir un factor determinant.
El Japó, durant l’era Meiji, va triar l’abril amb tota la intenció. El nou govern volia sincronitzar el curs escolar amb l’any fiscal, que també començava a la primavera. A més, l’abril simbolitzava renovació, és l’època de la floració del cirerer, que a la cultura japonesa assenyala l’inici d’un nou cicle vital. Aquesta associació simbòlica va ser tan forta que encara avui marca el ritme de vida de tot el país.
Els països escandinaus van optar per un camí diferent. L’hivern llarg i amb molt poca llum feia que l’aprenentatge fos poc eficaç. Per això Finlàndia, Suècia i Noruega van decidir iniciar el curs a l’agost, aprofitant al màxim la llum de la tardor i fent les vacances d’hivern més llargues.
Alemanya mostra un altre model fascinant. La seva estructura federal fa que cada land decideixi de manera autònoma les dates d’inici de curs. Lluny del caos, aquest sistema escalonat evita el col·lapse del transport durant les vacances i reparteix millor els fluxos turístics. Alhora, Alemanya és la llar d’una de les tradicions escolars més entranyables: la Schultüte, grans cons de colors plens de regals per als alumnes de primer.
A l’hemisferi sud, el repte era ben diferent. A Austràlia i Nova Zelanda, els colons europeus van intentar mantenir el calendari habitual, però de seguida van veure que no era pràctic. Quan a Europa el setembre significa tardor, a Austràlia és primavera avançada. Per això els infants australians comencen el curs al febrer, després de les llargues vacances d’estiu, que coincideixen amb el període més calorós de l’any.
L’Índia afegeix encara més diversitat. Aquest immens país, amb zones climàtiques tan variades, no pot tenir un calendari únic. A les regions del monsó, les escoles obren al juny, després de les pluges. A les zones de muntanya, a la primavera. A les zones desèrtiques, el curs s’adapta als períodes menys calorosos de l’any.
I només els països de l’antiga Unió Soviètica van crear un fenomen realment únic: el Dia del Coneixement com a festa estatal. L’1 de setembre de 1984 va esdevenir oficialment no només l’inici del curs escolar, sinó també una celebració nacional que unia milions de persones en un mateix ritual. Les cerimònies solemnes, les flors, els llaços blancs, la primera campanada, tot plegat va formar una tradició emocional poderosa que no existeix enlloc més al món.
Avui, la globalització va esborrant a poc a poc aquestes diferències. Les escoles internacionals funcionen amb els seus propis calendaris, l’educació en línia permet estudiar tot l’any, i la mobilitat acadèmica obliga els estudiants a adaptar-se a sistemes diversos. Tanmateix, les tradicions culturals són més resistents que les innovacions tecnològiques.
Què vol dir això per a nosaltres? Que l’educació no és només transmissió de coneixements, sinó també preservació de la identitat cultural. Cada país ha creat el seu propi ritual d’entrada dels infants al món de l’aprenentatge, i aquesta diversitat enriqueix la comunitat educativa global.
Per això felicitem pel Dia del Coneixement a tothom, als qui el celebren avui, als qui el celebraran demà i als qui ja l’han viscut. Perquè l’aprenentatge veritable no coneix fronteres al calendari, dura mentre hi hagi viva la curiositat pel món i el desig de conèixer-lo.