Deixar enrere un país al qual estàs acostumada, deixar enrere tots els llocs, les cares i les olors conegudes per anar-se’n i conèixer altres diferents, completament llunyans i estrangers per a mi és una cosa que algunes persones consideraran valenta, altres inútil i unes altres una bogeria. 
Els meus amics van pensar el primer i em van dir adéu amb moltes paraules i emocions positives. En canvi, la meva àvia pensava la segona opció que he esmentat i es va acomiadar amb les següents paraules: “Perquè t’en vas a Espanya 9 mesos? La teva llar i les teves arrels són aquí!“.
Per a mi aquesta és una oportunitat per viatjar, per aprendre d’altres cultures i per fer el que estimo, però també per créixer i desenvolupar-me a nivell personal, psicològic i emocional. 
Així que vaig fer la meva maleta i vaig deixar l’aeroport plujós de Belgrad (pels qui mai n’han sentit parlar d’aquesta petita i encantadora ciutat, està a Europa de l’Est, als Balcans i és la capital de Sèrbia) per anar-me i familiaritzar-me millor amb un dels meus llocs preferits d’Europa: Barcelona.
La meva segona ‘primera impressió’ de Barcelona (després de 10 anys) va ser l’aeroport del Prat i les llargues files amb sol, tres persones treballant en el control dels passaports, fent-me estar una hora i mitja esperant en l’aeroport. Els meus primers pensaments -després confirmats per diverses persones que he conegut durant la meva primera setmana-, van ser que a Espanya tot funciona molt, molt lentament: els restaurants, els serveis públics, per a tot es necessita el doble de temps, 
la qual cosa té un significat per a mi, considerant que vinc d’un país en el qual tot es fa el més lentament possible.
Durant la primera setmana, he escoltat una de les més boniques explicacions d’aquest fenomen (per dir-ho així): Els espanyols fan tot lentament, però ho fan bé, declaració que encara està per confirmar-se (porto només una setmana a Barcelona), però, segons sembla fins ara, em sembla molt certa.
Aquests primers dies aquí han estat desafiadors, bonics, inspiradors i aclaparants. 
Des de la recerca del pis, entendre la manera en què funciona el transport local, dels conceptes bàsics del meu voluntariat, el funcionament de la FCV i les oportunitats que tinc en aquesta organització com a voluntària; perdent-me per la ciutat, veient les exhibicions d’art i participant en la diada nacional de Catalunya, provant les famoses tapes i “montaditos” per primera vegada, etc. N’hi ha prou amb dir que aquesta primera setmana ha estat molt intensa.
Estic agraïda que la gent de Barcelona és molt acollidora i disposada a ajudar, i estic fascinada per la seva amabilitat i generositat. De fet, han estat molts els moments durant els quals he hagut de parar i mirar al meu voltant per valorar tota la bellesa i la vida. És una sensació real i surreal al mateix temps. La gent que he conegut aquí m’inspira amb les seves històries, actituds, experiències i maneres de pensar i em sento com que això serà un d’aquests viatges que et canvien la vida, d’aquells que no pots reconèixer el teu antic jo.
Serà certa la meva intuïció? Només hi ha una manera de saber-ho: hola Barcelona, gràcies per donar-me aquesta oportunitat!
Aleksandra Stojanovic