Quan em van demanar que fes un escrit sobre la meva experiència a l’intercanvi juvenil perquè altres persones poguessin informar-se i saber de què va el tema, em vaig llençar a la piscina de cap. Tenia (i tinc) tantes coses per explicar que em va fer il·lusió poder dirigir-me a algú que estigués dubtant sobre fer-ne algun. Ser aquest article que el fes pensar “vinga va, m’apunto”. Perquè si pogués, li recomanaria a tothom que fes un intercanvi juvenil com a mínim un cop a la vida. I per què? Perquè et dóna molt, molt.
Per a mi, fer un intercanvi és com sortir temporalment de la meva bombolla de realitat. Marxes una setmana amb aproximadament 30 desconeguts a viure tots junts en algun lloc pintoresc d’Europa i a aprendre a aprendre. No em malinterpreteu, aprendreu sobre el tema de l’intercanvi, però principalment aprendreu moltíssimes altres coses. Us adonareu que conèixer l’idioma de l’altra persona no és el més important a l’hora de comunicar-se. Tres persones del meu grup no sabien ni 4 paraules en anglès, i d’alguna manera, això no va fer que fossin menys importants pel projecte; tot el contrari. On no arriba la mímica, arriben les traduccions en línia (de l’àrab / amazic a espanyol i d’aquí a l’anglès… ai, si ens haguéssiu vist…). Allà on sempre hi arriben són les ganes. Si hi ha ganes de comunicar-se, un es comunica. Si hi ha ganes d’escoltar, un escolta.
Aprendreu també què són les “reflections”, i és que després de cada activitat toca seure i parlar de com ha anat, és a dir, què hem tret de l’activitat, com ens hem sentit fent-la, què ens ha emocionat o frustrat, etc. I us sorprendreu quan us adoneu que és igual o més important que l’activitat en si. Perquè l’activitat la vius tu, la reflexió són les experiències de tots i d’això, imagina’t el que n’aprens!
Aprendreu què és un “espai segur”. Perquè si alguna cosa tenen de bo aquests intercanvis, a més de basar-se en l’educació no formal (menys estudiar i més posar-se mans a la feina), és aquest concepte. Què vol dir crear un “espai segur”? Vol dir, en poques paraules, que conviure és millor que coexistir. Tant és que siguis més afí a aquest del grup romanès, o que aquella del grup espanyol no sigui del teu rotllo. Del que tracta aquest concepte és que cal tenir en compte els uns als altres i que de tot se n’aprèn. I funciona. La gent t’ajuda a acabar l’activitat que havies de preparar tot i que encara no hagi acabat amb la seva; et guarden un plat del sopar perquè tu has decidit anar a la dutxa quan quedaven 10 minuts per sopar, organitzen una classe de ball perquè t’animis si t’has saturat amb tanta canya, i simplement t’escolten quan tens alguna cosa a dir. Les emocions són un dels pilars de l’aprenentatge a un intercanvi, les teves i les de tots; això és el que els fa tan guais.
A més, aprendreu d’altres mil coses: paraules en altres llengües (i insults, per què negar-ho), històries culturals (per exemple, sabíeu que el lituà és considerat com una de les llengües vives més antigues del món? Sí sí, com ho sentiu ). Però, per damunt de tot, aprendreu de vosaltres mateixos. Tantes coses en només 7 dies? Així és. És més, us diré que us donarà la sensació d’haver estat setmanes aquí i tot i així, se us farà curt. Per descomptat, no tots els intercanvis són iguals i, com moltes coses a la vida, depèn sempre de les ganes que hi posis.
També he de dir que jo no en sóc cap experta: només he anat a dos intercanvis – en un interval de menys de 6 mesos (addicció jo? I ara…). Però sí que puc dir que encara que hagin estat diferents entre ells, les dinàmiques van ser les mateixes i ja estic impacient per fer un tercer!
Alex – Participant a l’intercanvi juvenil Race Privilege, el qual forma part del cicle Privilege Programme, i que la FCV ha organitzat juntament amb The Youth Company.
