No sabia quasi res sobre els croats una setmana abans de volar cap allà per primera vegada. De fet, tampoc sabia que estava a un parell de dies de realitzar el viatge. Reconec, tot i això, que ser voluntari sí que era una cosa que m’havia rondinat pel cap els últims anys: Suècia, Noruega, no, no, no, quin fred!, Itàlia, tampoc; Grècia, potser?…
Els anys passen amb entrebancs, i s’acumulen les idees i els projectes, les oportunitats i les decisions. Em reconforta saber que no puc fer tot el que voldria, i que tot el que voldria és més del que segurament podria aguantar abans de pensar en el meu llit amb certa enyorança. El cas és que, a vegades, sigui per insistència o per atzar, alguns dels nostres plans cobren vida i es materialitzen en forma d’experiències.
Es podria dir, amb una mica de rubor, que aquest va ser el cas amb Sumartin. L’escenari era el següent: em sobrava temps i volia viatjar, tenia –i tinc- pocs diners, i la paraula voluntariat va saludar. La sèrie es va consolidar amb un post el qual el Mohamed havia publicat al Facebook. Unes trucades més tard, el meu amic Pablo ja havia confirmat la seva disposició a venir amb mi. –M’estalviaré explicar la burocràcia-.
A Sumartin, Isla Brač, vam conviure amb 14 altres voluntaris i voluntàries durant 14 dies. Vam treballar, descansar i beure. No faré incidència en el que és evident: ens ho vam passar molt bé. Després del viatge? Un tiroteig de correus per part de l’equip responsable del projecte. Que si em sentia més europeu després de l’experiència. No ho sé, perquè mai m’he sentit molt de res, però sí que m’alegro d’haver estat allà. No només per confirmar que els llençols familiars poden guanyar molt de valor en poc temps, també perquè ara, quan em preguntin pel poble croat, podré respondre amb una mica de satisfacció: – Sí, en sé una mica.
Les fotografies a continuació les vaig fer durant les dues setmanes a Sumartin
Fernando Mateos