Arribo a l’aeroport del Caire a les tres del matí amb una única consigna “no pujar a cap tipus de transport i esperar fins que arribi l’Amr”. Surto de l’aeroport després d’un llarg interrogatori per la policia. Què fa una noia sola al Caire a les tres del matí? T’espera algú? Els teus amics són europeus o egipcis? Quants dies estaràs a la ciutat? On dormiràs? Què faràs? Vaig improvisar moltes respostes a totes aquestes preguntes.
Entre pregunta, mentida i resposta, em vaig veure envaïda per uns homes que m’oferien la millor oferta per anar en taxi fins a la ciutat. Més preguntes i cada vegada menys respostes preparades. Així doncs, em vaig limitar a repetir s hokram, thank you, thank you i s hokram. Vaig aconseguir sortir de l’aeroport després d’aquella pluja d’ofertes i em vaig quedar hipnotitzada rere els ulls amagats per les ombres negres, mirades curioses i expressions fosques.
Entre tota aquella gent, una veu i un gran somriure em cridaven i em donaven la benvinguda a Egipte. Una benvinguda al caos, la fe, l’esperança, l’hospitalitat i la lluita. Era l’Amr, el noi al qui havia de seguir durant uns dies per aprendre de la seva feina com a peacebuilder en un país on res és fàcil, però tot és il·lusió.
Vam esperar dues o tres hores asseguts sota la llum d’un fanal adormit, abraçats per una mesquita, acompanyats per un gat orfe i la música d’una barraca i un refugi pels que passaven per allà. Ens trobàvem esperant, esperant que passés alguna cosa en la negror dels carrers, parlant de política, d’història, de records i d’allò que ens unia, un projecte ple d’il·lusió que portava per nom PeaceBag for Euromed Youth.
De sobte, el Caire adormit es començava a despertar. Era l’hora de la pregària i la solitud que ens havia acompanyat en les últimes hores ens abandonava i ens regalava noves cares de curiositat al nostre voltant. Per sort i per fi, vam trobar un autobús i tres hores més tard, un sol radiant inundava els meus ulls que feien força per obrir-se i veure el que passava fora d’aquell autobús.
Sense adonar-me’n, vaig reconnectar tots els meus sentits atrofiats per les incomptables hores de viatge d’una manera feroç: havia de creuar els carrers d’Alexandria.
L’Amr m’esperava mentre reia, però no al meu costat, sinó a l’altre costat de la carretera plena de cotxes. Mentre aprenia a creuar els carrers caòtics em vaig adonar que aquest exercici d’adaptació a les megapolis egipcianes era un bon resum del seu dia a dia: paciència, riure i cotxes, molts cotxes. A partir d’aquest moment, recordo que la resta de dies van estar immersos en un bonic equilibri entre velocitat i hospitalitat.
La gran família de Development No Borders em va acollir i em va ensenyar que els joves d’allà viuen lligats a la seva realitat, però els desborda la força per lluitar pels seus drets i construir un futur en el qual les seves veus i els seus petits actes diaris són sinònim d’una pau tangible. D’ells he après que la pau és sinònim d’educació, creativitat, diàleg intercultural, drets humans, transformació de conflictes i, sobretot, he après que el compromís és l’inici de qualsevol canvi, ja que la pau comença en nostra realitat més propera: nosaltres mateixos. A Egipte vaig poder sentir la pau en mig del caos, gràcies als somriures i la generositat de les persones que em van fer sentir com a casa.
Development No Borders són un gran exemple de compromís en la nostra xarxa PeaceBag, tot i les dificultats que tenen per expressar-se en un país on no tot està permès. Ells segueixen treballant amb petits projectes que fan créixer persones.
I de nou em trobava a l’aeroport, esperant, pensant en tot allò viscut i amb la motxilla carregada de noves idees, aprenentatge i pau. Això és el que he après formant part del projecte PeaceBag, a portar la motxilla plena de Cultura de Pau i apreuar els valors comuns que tenim amb les comunitats i individus de la regió euromediterrània. Són valors que es poden resumir en una sola paraula: solidaritat, base sobre la qual podem construir la futura cooperació i l’entesa mútua.
La visita s’ha realitzat amb el suport de DIPLOCAT, per a la promoció de la participació de les organitzacions catalanes, com a part del desenvolupament de la xarxa ‘PeaceBag for EuroMed Youth’
Ana Blanco
Barcelona, novembre 2015