”On track 3 un projecte que em va certament fascinar”

El dia més plujós que pugui recordar d’aquest estiu passat, va ser un dilluns, no recordo ni el mes ni el dia, però sé que era un dilluns perquè recordo perfectament com si fos ahir que em va passar un fet curiós que no puc treure’m del cap.

Aquell dia, recordo que estava davant l’ordinador fent certes gestions i de cop i volta vaig rebre com aquell que no vol, un correu electrònic de l’Agència Nacional Espanyola on m’informaven que havia estat seleccionat per atendre a un seminari anual a Istanbul del vint-i-dos al vint-i-sis d’octubre. Vaig somriure per dins, i vaig pensar – Marcel, aquesta és la teva-

Sempre havia tingut la curiositat de poder visitar aquest país tant exòtic que, curiosament es troba a Europa, i per circumstàncies, mai hi havia pogut anar. Doncs bé, ràpidament, vaig contestar amb un sí rotund la meva confirmació i al cap d’un mes, ja tenia els vols comprats.

Aquesta setmana a Turquia ha valgut molt la pena. On Track 3 NEET, és un TC organitzat per l’Agència Nacional d’Erasmus+ Turca la qual es porta a terme cada any. Enguany, aquest fantàstic congrés, ha convidat a noranta quatre participants de vint nacionalitats diferents d’arreu d’Europa i  Àsia en el qual  ha abordat el tema dels mals anomenats al nostre país ‘Ni-Ni’.

Un tema molt actual, i que encara que pugui semblar poc realista, molt països d’Europa i Àsia afronten aquest realitat dins la població menor de vint-i-cinc anys. Tal i com he anomenat al principi, només hi hem estat cinc dies, però han estat igual d’intensos que llegir una novel·la de Virginia Woolf. Dins els temes que vam abordar, n’hi varen haver de molt i molt interessants els quals destacaré a continuació.

Aquesta activitat es va fer el dia vint-i-tres a la tarda de les tres de la tarda fins a les set. Dins els participants, hi havien vuit joves que gràcies als programes que ofereix Erasmus+, havien deixat endarrere un passat obscur, lúgubre, caòtic i certament trist. D’un dia per l’altre havien pogut conèixer tot el que aquest fantàstic món ofereix, EVS, TC, Youth Exchange entre altres, i avui són joves que tenen un futur molt suculent pel davant.

Entre aquestes històries, cadascuna d’aquestes persones, sense pressa i amb un silenci a la sala que feia pensar que no hi havia absolutament ningú, van explicar el seu relat personal, on més d’un, entre llàgrimes va acabar. Lactivitat més aplaudida de la setmana, i, gràcies a la qual, basaré l’estudi que n’hem de fer de cara a l’any

que vinent.

El mateix dia a la tarda, vam fer una petita excursió a una ‘estació local’. Van donar la possibilitat d’escollir-ne tres, i jo vaig escollir l’anomenada EKIP.

El govern Turc, davant la situació caòtica i preocupant de la societat Síria, va decidir fa qüestió d’un any, donar oportunitats a les dones Síries refugiades a Turquia.

Al costat del nostre hotel, hi ha una de les facultats de la Universitat d’Istanbul. Aquesta facultat, vaig qüestió de sis mesos va posar en marxar un projecte per aquestes dones, la qual consisteix de tres apartats:

  1. Ensenyar Turc
  2. Crear un espai únic per a dones amb poques possibilitats laborals.
  3. Un lloc segur per elles, o no fossin jutjades ni molestades i que poguessin treure el millor d’elles mateixes.

Per aquest motiu, el projecte EKIP, paraula que significa el mateix en Català – Equip -, consisteix en crear horts urbans dins d’uns dels jardins d’aquesta facultat, i que elles mateixes puguin conrear verdures i fruites. Un vegada la matèria prima estigui conreada, les ensenyen a cuinar de manera professional, i aquest menjar es ven al menjador de la facultat.

Un projecte que em va certament fascinar. Vam fer fotos de les senyores, però per un qüestió religiosa no puc ensenyar-les públicament per petició d’elles.

Última activitat el dia vint-i-cinc abans de fer el comiat entre tot el grup. En aquest cas, totes les persones que van voler van poder exposar la seva organització d’enviament. Durant dues hores, repartit per totes les zones de l’hotel habilitades, hi havia xerrades de trenta minuts de durada on tothom podia anar-hi i escoltar de què parlava cada persona. Aquesta activitat era opcional, i no tothom va exposar. En aquest cas, jo si ho vaig fer, i vaig parlar sobre el TC de Geòrgia i el tema que estem treballant sobre la reconciliació. També vaig parlar però, del projecte que estic fent sobre LGBT+ a Letònia.

Projectes que van tenir molt bona acceptació, i que moltes persones hi van posar un interès especial. Vaig acabar-ne molt content al veure que les persones havien estat atentes i que realment havien mostrat interès.

Aquell mateix dia, a les set de la tarda vam fer el comiat, m’hagués agradat, però, que aquestes jornades haguessin tingut una durada més llarga, m’he quedat amb ganes de més.

D’alguna manera o altra, els països que es troben prop de Turquia sempre surten reflectits en aquella famosa frase de ‘Les mil i una nits’. A banda de treballar molt, perquè, sí, ho hem fet de valents, també hem pogut gaudir de temps, tot i ser poc, per veure la ciutat d’Istanbul, gaudir de l’atmosfera tant singular que té, i alhora, de poder respirar l’esperit tant personal que fa d’aquesta ciutat única.

Marcel 

Comments are closed.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies