Són les sis del matí i l’avió aterra després de cinc hores; va ser un vol llarg però còmode. Més tard, el nostre equip procedent de Barcelona, format per dues noies alemanyes, una noia catalana i jo, va arribar a Rustavi, una ciutat propera a Tbilisi, la capital de Geòrgia. Deixem el nostre equipatge i anem a dormir. L’aventura acaba de començar. Vuit dies després, vaig abandonar Rustavi i encara no era conscient de tot el que havia passat. curs formacio
Al tractar-se de ser el primer projecte d’educació no formal d’aquest estil em trobava molt expectant i amb una gran dosi de curiositat. Així doncs, el curs de formació sobre construcció de pau i transformació de conflictes que va tenir lloc a Rustavi va ser una experiència meravellosa i rica, a més de ser el primer contacte amb Geòrgia i el Caucas, una regió que em crida molt l’atenció.
Persones d’arreu del món van participar en el projecte, provenents de vuit països i almenys catorze nacionalitats diferents. Una barreja molt interessant que ens demostra que la varietat és l’espècie de la vida. Què teníem en comú tots nosaltres? Què compartien Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan, Macedònia, Síria, Alemanya, Indonèsia, Turquia, Suïssa, Rússia, Índia, Catalunya, Països Baixos i Ucraïna?
És evident que tots els participants tenien pensaments, opinions i procedències diferents. També és evident que tots els participants van abordar problemes des de diferents realitats. En aquest sentit, cal entendre els diferents contextos per desxifrar com la gent pensa i actua en altres parts del món. Hem d’escoltar més les històries dels altres i, si és possible, anar a l’estranger, on descobrirem noves perspectives de l’activisme i la participació dels joves, tant en àmbits locals com en internacionals.
Pel que fa a les preguntes anteriors, puc dir que, pel que respecta a mi, tenim afortunadament coses en comú. Moltes, en realitat. Tots estem lligats per un fil anomenat joventut. Significa que intentem entendre el paper de la joventut avui dia i, sobretot, tractem d’enfrontar-nos als conflictes i als problemes que passen a les nostres comunitats.
Fins aquells moments, no sabia què volien dir exactament termes com joventut, conflicte, pau, poder i violència. Així doncs, a més de tenir una experiència enriquidora amb altres joves constructors de pau, també vaig aprendre –o si més no, vaig fer un tastet- el significat de tots aquests complexos i poderosos conceptes que vam explorar a través de mètodes d’educació no formal.
Permeteu-me descriure una activitat relacionada amb el poder, per donar un exemple. Aquesta paraula senzilla –i complicada a la vegada- té diferents definicions i comprensions. Però, que passà si intenteu explicar aquesta paraula a través de les eines de l’educació no formal?
Vam fer una activitat pràctica en què els participants havien d’explicar el concepte de poder creant figures amb només tres cadires. Sí, sona estrany, no? A través de l’activitat es van mostrar diversos conceptes de poder. Algunes persones van entendre el concepte com a jerarquia, altres com a noció de compartir i altres com a opressió. I, segons això, les cadires estaven organitzades de manera diferent.
Temps enrere, quan cursava els meus estudis en Relacions Internacionals, vaig fer una assignatura sobre resolució de conflictes. Vaig estudiar teories, però mai les vaig aplicar a cap activitat. Després d’això em vaig adonar de la importància de l’educació no formal. Durant la formació vaig contemplar com a través d’una interacció constant entre formadors i participants la comprensió de les idees canviava radicalment.
Només sé que no sé res, com va dir Plató. Perquè com més veig, menys sé. El coneixement real es troba en una realitat material que requereix canvis urgents.
Escrit per Martin Madridejos, que ha format part de la formació organitzada per UNOY ‘Strengthening Capacities for Youth-Led Peace Initiatives’.
