“Hauríem d’explorar altres maneres de participar basades en l’educació no formal, en la participació activa i en les noves tecnologies” – Descobreix les reflexions de Lluc Martí sobre “A matter of trust”: Programa IEMed de Movilitat!
En l’edició de Maig del butlletí mensual de la Xarxa Espanyola de la Fundació Anna Lindh, tenim el plaer de comptar amb Lluc Martí, membre de la Fundació Catalunya Voluntària.
Lluc Martí és coordinador de programes, gestor de projectes i formador a la Fundació Catalunya Voluntària-FCV, és també responsable del programa ‘Voluntariat Actiu’ i ‘Clam per la Pau’. A més, és llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona. Va començar a ser voluntari a l’edat d’11 anys i ha estat involucrat en els àmbits del voluntariat, de l’educació no reglada i de l’aprenentatge intercultural des de l’any 2000.
Martí va ser un dels facilitadors de la Fundació que van participar en “A Matter of Trust” (Una qüestió de confiança), el segon projecte del Programa de Mobilitat “A Matter of Trust”. Aquest projecte es va celebrar a la localitat andalusa de Jerez de la Frontera entre l’11 i el 15 d’abril i va anar a càrrec de l’Associació Juvenil Inter. En aquesta entrevista, Lluc Martí ens explica les seves idees sobre la iniciativa.
L’objectiu principal del projecte “A Matter of Trust” és “crear un pont de confiança entre els joves i la política”. Per Lluc Martí, quin paper juga aquesta “confiança” en la construcció d’una ciutadania activa i responsable?
Confiar en els polítics i en qui ens representa és bàsic, per aquest motiu la manca de confiança en la classe política, ja sigui pels casos de corrupció o per qualsevol altra raó, com les portes giratòries, afecta negativament a la participació de la gent en la política i, en conseqüència, empitjora la qualitat de la nostra democràcia. Els representants polítics han de ser un exemple no (només) per la seva capacitat de comunicar o de gestionar recursos públics amb un mínim de sentit comú, sinó també pels seus valors cívics el que, al meu entendre, exigeix el tenir una mentalitat oberta, prioritzar l’interès general davant el partidista, pensar a llarg termini i també, respectar l’adversari, per poder arribar a acords amb ell. Tant la corrupció com la incapacitat de posar-se d’acord (de, fins i tot, comunicar-se) entre polítics no ajuda a que la gent se senti còmoda ni confiada. A Jerez vaig aprendre, per exemple, que a Estònia porten gairebé 20 anys governant diferents partits sempre en coalició, quan, en canvi, aquí, a nivell estatal, en 40 anys no hi ha hagut ni un sol govern de coalició (el que sí que ha passat , en canvi, en els governs autonòmics). Si un polític és corrupte o incompleix la llei és la seva responsabilitat, però si, tot i que això es demostri, molta gent el segueix votant, ja no és només la seva responsabilitat, sinó també de totes aquelles persones que el voten.
En qualsevol cas, el sistema democràtic actual, que consisteix en demanar-nos la confiança mitjançant el vot cada X temps, no crec que sigui suficient per a construir aquesta confiança tan necessària, sinó que hauríem d’explorar altres maneres de participar basades en l’educació no formal, en la participació activa i en les noves tecnologies, perquè tothom pugui sentir-se part.
Podries explicar als lectors de la ReFAL com va ser la teva participació en el projecte?
Va ser molt interessant entrar en un institut i dedicar dos matins al diàleg i a l’intercanvi amb els estudiants, per conèixer la seva opinió i preocupacions sobre temes que realment els interessen. Em va cridar molt l’atenció que nois i noies de 16, 17 anys proposessin, en lloc de disminuir l’edat de vot als 16 (com passa en altres països), augmentar-la fins als 20. Això es deu tant a la manca d’informació sobre com participar com a la manca d’oportunitats per participar i, la veritat, ens hauria de preocupar. Pensar que cal esperar als 18 anys per participar en política ja en si és contradictori amb tota la normativa que hi ha sobre els drets de la infància i de la joventut, basats en escoltar les seves opinions, respondre a les seves necessitats i capacitar-los per prendre decisions pròpies. La bona notícia és que els interessa bastant parlar sobre aquests temes, la mala notícia és que molts estudiants es troben perduts.
“A Matter of Trust” dóna un repàs a diferents formes de govern instaurades en el passat recent dels quatre països involucrats: autocràcia, franquisme, comunisme i feixisme. Quines eines creus tu que hem de posar en marxa des de la societat civil per forjar una consciència social i responsable amb la història recent dels nostres pobles?
Hi ha diverses iniciatives de diàleg intergeneracional i intercultural, basades en l’intercanvi d’experiències entre persones, que serveixen per conèixer i aprendre del passat i per evitar caure en els mateixos errors. Recordo que a secundària el professor d’història ens va donar la tasca d’entrevistar als nostres avis per fer un relat de la guerra civil, i això em va servir més que qualsevol altra activitat, no només per conèixer la història, sinó per conèixer la meva història, la de les meves dues àvies i un avi i la de tota una època de tragèdia. La diferència està en què cada alumne/a pugui relacionar el que s’explica a classe amb la seva realitat, amb la seva experiència, inquietuds, capacitats, interessos. El mateix serveix per afavorir la participació en política de les persones joves. Una metodologia que es basa en l’intercanvi de coneixements i experiències entre persones amb experiències molt diverses, té major impacte no solament cognitiu sinó també emocional, que qualsevol metodologia basada en l’adquisició de molta informació.
Podríem parlar d’un dèficit de confiança a escala mundial?
No sabria dir. Crec que els problemes vénen, d’una part, del descrèdit de la democràcia, per, d’una banda, la influència que tenen organismes que no han estat triats democràticament, com el Fondo Monetari Internacional o el Banc Central Europeu i, d’altra banda, per considerar molta gent que els representants no exerciten el poder que tenen a causa de grups d’interès, que no actuen motivats per l’interès general sinó que es dediquen a marcar les accions dels governs triats democràticament. Entenc que existeixi certa apatia a causa del descrèdit i la desconfiança, però, d’altra banda, crec que existeix certa actitud de víctima, passiva, que es limita a culpar, criticar, en lloc d’actuar, quan, al final, les accions de cada persona també construeixen un sistema democràtic.
En general, quin és la teva valoració global del projecte? Repetiries l’experiència?
Sens dubte.
Valoro de forma molt positiva la trobada. Vaig poder veure com els estudiants mantenien tota la seva atenció en tenir l’oportunitat de reflexionar i de discutir sobre temes que els interessen, de manera participativa i entretinguda, alguna cosa que, per cert, no semblaven estar molt acostumats a fer.
Projectes com aquest són útils per conèixer noves perspectives i per aprendre gràcies als coneixements d’altres persones més enllà del/la professor/a, incloent als propis alumnes. En aquest cas, gràcies a joves que són polítics i que han estat votats i triats als seus països, tots han pogut conèixer com funcionen altres sistemes.
Els alumnes estan demanant més pràctica i menys teoria i, al meu entendre, necessiten percebre que el sistema educatiu es preocupa per ells.
Em va donar molta pena comprovar que els insults i l’assetjament escolar existeix a les escoles i no aconsegueixo a entendre com existeix un professor en aquest país que pugui donar una classe si hi ha una (o més d’una) persona en aquesta classe amb por a un company/a. Si jo fos professor, primer intentaria resoldre aquest problema i, després, podria fer classes. Per cert algú pot explicar-me per què raó no s’implementa a Espanya el sistema que a Finlàndia pràcticament ha acabat amb el greu problema de l’assetjament escolar?.