Fabrizio a Barcelona
A finals d’octubre vaig rebre la notícia que havia estat elegit per fer una experiència de voluntariat a la ciutat de Barcelona, a la Fundació Catalunya Voluntària.
Doncs aquest any, a Halloween, em va tocar el ‘tracte’ en lloc del ‘truc’, perquè feia un munt de temps que somiava tenir una experiència així i estava molt il·lusionat amb la possibilitat de treballar en una fundació amb els valors de la FCV. Sabeu a què em refereixo? Alguna vegada heu sentit a parlar de l’educació no formal? Tenia una idea aproximada però, des que vaig arribar aquí, m’he adonat del seu significat i de tot allò que involucra: cooperació, creativitat, aportació personal, vèncer pors i vergonyes a participar, fer servir eines una mica atípiques i sortir-se’n de tota la lògica de l’aprenentatge passiu, transformant cada input en almenys un output.
Per això les reunions dels dimarts són una ocasió important per sortir dels esquemes preestablerts i aportar alguna cosa nova i bona a la comunitat.
Des del principi em vaig sentir acollit a la FCV com en una família; que cal suportar i amb la qual cal plantejar-se de quina manera podem produir un canvi efectiu què comporti més pau, més apoderament de la joventut i més aprenentatge mutu seguint una lògica horitzontal.
En poques setmanes he après sobre les oportunitats de desenvolupament personal que la Unió Europea finança i com fer que les persones joves es mobilitzin i decideixin anar-se’n d’Erasmus en un altre país i gaudir d’aquests plans educatius, on cal posar tant el cervell com el cor, ja que són tots dos els que ens mouen.
Barcelona és una pasada. Sempre hi ha alguna cosa a fer i l’oferta cultural de la ciutat a nivell de teatre, esport, música, cinema, museus és increïble. Sempre hi ha un lloc des d’on veure un capvespre espectacular i picar unes tapes per acompanyar. Sempre hi ha algú amb qui jugar a bàsquet a les pistes de la ciutat i algú a qui reptar a ping-pong. Els diumenges sempre hi ha algú tocant música en viu al parc de la Ciutadella (i quines interpretacions!). Sempre hi ha cotorres verdes els sons de les quals es barregen als de les gavines, produint aquest irresistible tòtem fonètic associat amb el mar i la llibertat. Estic agraït per tot això i pel que vindrà, perquè la veritable educació consisteix a intentar ser la versió millor d’un mateix, i la pau i la solidaritat són els camins que cal caminar.
Fabrizio
