La primera cosa que et ve al cap quan penses en Geòrgia són dues coses; un dels estats que pertany als EUA o aquell país llunyà entre Europa i Àsia que un dia va ser part de la dissolta URSS. Doncs bé, en aquest cas, escollirem la segona opció.
Després d’un viatge llarg i poc amè, vam arribar a Tbilisi, capital del país Georgià. La primera impressió que apareix al cap, és la idea d’un país que està en època de transició a l’igual que l’Espanya post Franquista. Una societat que comença a experimentar canvis socials i polítics fortíssims i que, la desigualtat, a l’igual que l’esperança es respira a cada cantonada dels carrers. Un país que sorprèn per aquesta curiosa fusió entre orient i occident, i que per moments no pots creure que està dins el mateix continent Europeu.
Un xoc cultural dur, i a la vegada curiós, el qual t’ensenya, que Europa és plural, diversa i poc unida. Una sensació poc usual, on pots veure persones aparentment amb pocs recursos però portant un Iphone, i paral·lelament, persones, aparentment riques, i conduint un cotxe gairebé destruït. Un país curiós, poc usual, però molt interessant a parts iguals que descobrir-lo, pot ser tota una odissea.
Si per si sol Tbilisi trenca amb tots els motlles, l’experiència tot just comença, perquè, ara, l’aventura fins a Kobuleti és per recordar.
A les vuit del matí en punt, a l’estació central de trens de la capital, vam agafar el tren en un viatge de cinc hores i cap a Kobuleti.
Després d’un trajecte on les muntanyes, els arbres, les hostesses altes, presumides, totes com princeses vestides de blau, un mocador vermell de coll, maquillades com reines Àrabs i el color verd dels arbres que xocaven de tant en tant els vidres del tren van ser els protagonistes del matí. Al cap d’unes hores, vam per fi arribar a destí.
Kobuleti, és una població marítima de Geòrgia molt especial, curiosa, singular i màgica davant del Mar Negre, on entre pedres, aigua i molta natura, conviu una societat temperamental, emotiva i peculiar. Un poble que ofereix poques atraccions turístiques però, que tot i ser poques, conviden a experimentar aquell aire post-soviètic entretingut, diferent i molt històric.
‘Active Citizens for Recociliation’, és el títol que rep el fabulós, emotiu, colpidor, intens i alhora interessant ‘Training Course’ que durant nou dies ens va ensenyar, marcar i també emocionar. Una experiència que promet fer reflexionar a totes les persones que vam formar-ne part.
Aquest projecte d’alguna manera, tenia com a principal objectiu explicar-nos de manera amena que el món està farcit de conflictes, i potser no tant a nivell nacional o global, sinó també a nivell personal amb altres persones, i que, tot i moltes vegades no ser-ne completament conscients, aquests poden explicar-nos tantes coses, tant a nosaltres mateixos com respecte als altres.
Un estudi, un coneixement, una reflexió i una lliçó que porta als més distants i freds a pensar que sempre, a cada història, sigui simple o complexa, a cada minúscula part hi ha present un rerefons que cal no ignorar perquè cada història porta dins alguna explicació que a la vista dels altres és completament invisible.
Un cistell és un recipient portàtil fet de canyes, vímets, margalló, o d’altres plantes fibroses, entreteixides, de base oval o rectangular amb una nansa travessera a la meitat de la seva llargària, i així és també la vida. Teixir relacions entre persones, crear vincles, discutir-se, estimar-se i reconciliar-se.
Durant tota aquesta setmana, teixir va ser el verb més emprat després de reconciliació. Quan ets totalment conscient de les mils situacions que vius, i que en algun moment o altre hauràs de resoldre, descobreixes que, queda a les teves mans, que la reconciliació, sigui positiva o no tant positiva, és responsabilitat compartida, i que, l’empatia, és sens dubte, imprescindible.
Al febrer hi tornarem, ara però, per començar a polir de mica en mica l’estudi que hem començat el grup, i perquè d’alguna manera, tinguem la oportunitat de veure el suc que n’hem extret de la llimona, i per poder palpar, com d’intens serà el nostre estudi un cop acabat, el qual no rebel·larem fins al final, quan, el vímet hagi acabat teixit, i ens doni, com a resultat, allò que realment volem.
Marcel