Geòrgia un país de fusions

La primera cosa que et ve al cap quan penses en Geòrgia són dues coses; un dels estats que pertany als EUA o aquell país llunyà entre Europa i Àsia que un dia va ser part de la dissolta URSS. Doncs bé, en aquest cas, escollirem la segona opció.

Després d’un viatge llarg i poc amè, vam arribar a Tbilisi, capital del país Georgià. La primera impressió que apareix al cap, és la idea d’un país que està en època de transició a l’igual que l’Espanya post Franquista. Una societat que comença a experimentar canvis socials i polítics fortíssims i que, la desigualtat, a l’igual que l’esperança es respira a cada cantonada dels carrers. Un país que sorprèn per aquesta curiosa fusió entre orient i occident, i que per moments no pots creure que està dins el mateix continent Europeu.

Un xoc cultural dur, i a la vegada curiós, el qual t’ensenya, que Europa és plural, diversa i poc unida. Una sensació poc usual, on pots veure persones aparentment amb pocs recursos però portant un Iphone, i paral·lelament, persones, aparentment riques, i conduint un cotxe gairebé destruït. Un país curiós,  poc usual, però molt interessant a parts iguals que descobrir-lo, pot ser tota una odissea.

Si per si sol Tbilisi trenca amb tots els motlles, l’experiència tot just comença, perquè, ara, l’aventura fins a Kobuleti és per recordar.

A les vuit del matí en punt, a l’estació central de trens de la capital, vam agafar el tren en un viatge de cinc hores i cap a Kobuleti.

Després d’un trajecte on les muntanyes, els arbres, les hostesses altes, presumides, totes com princeses vestides de blau, un mocador vermell de coll, maquillades com reines Àrabs i el color verd dels arbres que xocaven de tant en tant els vidres del tren van ser els protagonistes del matí. Al cap d’unes hores, vam per fi arribar a destí.

Kobuleti, és una població marítima de Geòrgia molt especial, curiosa, singular i màgica davant del Mar Negre, on entre pedres, aigua i molta natura, conviu una societat temperamental, emotiva i peculiar. Un poble que ofereix poques atraccions turístiques però, que tot i ser poques, conviden a experimentar aquell aire post-soviètic entretingut, diferent i molt històric.

‘Active Citizens for Recociliation’, és el títol que rep el fabulós, emotiu, colpidor, intens i alhora interessant ‘Training Course’ que durant nou dies ens va ensenyar, marcar i també emocionar. Una experiència que promet fer reflexionar a totes les persones que vam formar-ne part.

Aquest projecte d’alguna manera, tenia com a principal objectiu explicar-nos de manera amena que el món està farcit de conflictes, i potser no tant a nivell nacional o global, sinó també a nivell personal amb altres persones, i que, tot i moltes vegades no ser-ne completament conscients, aquests poden explicar-nos tantes coses, tant a nosaltres mateixos com respecte als altres.

Un estudi, un coneixement, una reflexió i una lliçó que porta als més distants i freds a pensar que sempre, a cada història, sigui simple o complexa, a cada minúscula part hi ha present un rerefons que cal no ignorar perquè cada història porta dins alguna explicació que a la vista dels altres és completament invisible.

Un cistell és un recipient portàtil fet de canyes, vímets, margalló, o d’altres plantes fibroses, entreteixides, de base oval o rectangular amb una nansa travessera a la meitat de la seva llargària, i així és també la vida. Teixir relacions entre persones, crear vincles, discutir-se, estimar-se i reconciliar-se.

Durant tota aquesta setmana, teixir va ser el verb més emprat després de reconciliació. Quan ets totalment conscient de les mils situacions que vius, i que en algun moment o altre hauràs de resoldre, descobreixes que, queda a les teves mans, que la reconciliació, sigui positiva o no tant positiva, és responsabilitat compartida, i que, l’empatia, és sens dubte, imprescindible.

Al febrer hi tornarem, ara però, per començar a polir de mica en mica l’estudi que hem començat el grup, i perquè d’alguna manera, tinguem la oportunitat de veure el suc que n’hem extret de la llimona, i per poder palpar, com d’intens serà el nostre estudi un cop acabat, el qual no rebel·larem fins al final, quan, el vímet hagi acabat teixit, i ens doni, com a resultat, allò que realment volem.

Marcel

Comments are closed.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies