En 2018, just abans d’acabar el meu graduat en psicologia, em vaig començar a plantejar quin seria el meu pròxim pas. La idea de cursar un màster es dibuixava vagament en el meu futur, però el fet de seguir estudiant un any més no era massa atraient; volia prendre’m un temps de descans. Un dia parlant amb una companya em va presentar la idea de realitzar un voluntariat, una opció que desconeixia completament, i res més saber-ho, vaig saber que això era el que volia fer l’any següent.
Després de diversos moments difícils i d’incertesa, al final em van seleccionar per realitzar el meu voluntariat a Bolonya, Itàlia.
El projecte que vaig seleccionar tenia relació amb els meus estudis, la psicologia: estaria de voluntària a un centre amb persones amb trastorns mentals i discapacitat, una bona oportunitat per posar en pràctica tot el que havia après durant els meus quatre anys d’estudi intensiu.
Un dels primers dies, vaig tenir el plaer de visitar dos dels centres de la cooperativa Casa Santa Chiara: Montechiaro i Colunga. El primer d’ells era a prop de les muntanyes, era una gran casa amb moltes habitacions i una petita parcel·la on hi havia conills, gallines i cabres: un lloc encantador enmig de les muntanyes. Aquest centre es dedicava a la producció de mel, espelmes i salamoia. En canvi, Colunga es trobava als afores de Bolonya. Aquest segon era una gran casa de dos pisos; cada pis funcionava de manera independent, amb els seus propis usuaris. El centre es dedicava a la producció de vi i figures de guix i fusta amb motius religiosos. El meu centre de treball seria aquest últim, Colunga.
Un dia normal de treball comença a les vuit del matí: amb cotxe anem recollint els usuaris, ja sigui a casa seva o a les seves residències, i ens dirigim als afores de la ciutat, a Colunga. La jornada comença amb un cafè, seguint la tradició italiana. Sobre les deu comencem a treballar o fer diferents activitats, depenent del dia. A les onze es realitza una petita pausa per al segon esmorzar, per després continuar amb les activitats fins la una, quan té lloc el dinar. Després d’això hi ha temps per descansar, fins les tres i mitja, quan la jornada finalitza.
Entre les activitats que realitzem al llarg de la setmana es troben petites tasques: de cuina, com podria ser fer melmelada o enfornar algunes pastissos; anar a supermercat a buscar provisions; parar taula i recollir-la; classes de ball o anar a visitar parròquies. Però la tasca més important que es realitza és la creació d’icones, és a dir, petites tauletes de fusta o figures de guix amb motius religiosos, les quals més tard són venudes a petites parròquies per contribuir al manteniment de la institució. Els usuaris de centre són els encarregats de pintar, tallar, modelar i encerar aquestes icones.
Els primers dies van ser una mica confusos, però a mesura que van anar passant les setmanes em vaig adonar que els dies estaven marcats pel mateix patró, ja que la creació d’uns hàbits és molt important per a les persones amb trastorns mentals. La confusió amb l’italià va anar disminuint, la connexió amb els usuaris va anar incrementant i cada dia m’hi trobo més feliç, al centre, ja que em tracten molt bé i es preocupen molt per mi.
En un voluntariat, però, no tot és treball: també hi ha temps lliure per viatjar, per sortir, però sobretot per descansar.
La major part del temps lliure transcorre a Barbieri, al pis que comparteixo amb tres noies més. Solem passar molt de temps juntes, ja sigui veient Netflix, dibuixant, menjant o sortint a fer una passejada.
A part de les meves companyes de pis, he tingut el plaer de conèixer altres voluntaris d’altres parts d’Itàlia, cosa molt important ja que et permet viatjar a altres parts de forma més econòmica. D’aquesta manera he visitat altres pobles com són Mantova, Roma, Gènova i Putignano.
Sens dubte fer un voluntariat és una experiència que no s’hauries de deixar passar i en la qual estic vivint un dels millors anys de la meva vida.