Educació en linia – ser o no ser?

Escric aquest article amb l’objectiu de prevenir a el sector educatiu, reglat i no reglat, de la temptació de substituir l’educació presencial per l’educació en línia, a causa de les seves limitacions, i per reconèixer el valor únic que té la metodologia no reglada per un aprenentatge integral, útil i inclusiu en el sistema educatiu post-pandèmia.

En l’actual situació de crisi global (sanitària, econòmica, humanitària, política, etc.) si hi ha un acord unànime en la societat és el de les grans avantatges que ens ofereixen les tecnologies digitals per a la millora de la humanitat. Per aquest motiu no està de més recordar, en primer lloc, els riscos derivats de l’enorme dependència a les tecnologies digitals per part de TOTS els sectors, incloent un sector (l’educatiu), en el qual això no era tan obvi fa tan sols uns mesos.

Les eines digitals poden ser, i de fet són, de gran ajuda en els processos d’aprenentatge, però compten amb tremendes limitacions en un món, l’any 2020 on encara està previst que l’existència tingui lloc en el món físic i real i. no en el món virtual o digital.

Com a formador i coordinador d’accions formatives he de saber com convertir els programes de formació presencials en programes de formació en línia, però em sorgeixen dubtes sobre si les tecnologies i eines digitals són el canal més adequat, a causa de:

1) la bretxa digital, ja sigui per falta de connexió, de dades, d’espais adequats o de competències digitals, impedint a moltes persones connectar-se i, per tant, aprendre en igualtat de condicions.

2) la no presència física, que limita les comunicacions i interaccions i dificulta la creació d’un nivell elevat de confiança, perjudicant la qualitat de les relacions personals, potser pel fet de permetre (quan no afavorir) poder decidir quina versió d’un / a mateix / a es vol mostrar als altres, mentre que en el món real les persones controlen de quina manera volen ser percebudes com a part d’una pauta de comportament social i relacional.

3) l’absència de moviment, que impedeix la millora de totes les habilitats que requereixen activitat física, habilitats motores i manuals, posicionament en relació amb els altres o contacte físic, que no poden realitzar-se en línia (sent aquestes accions fonts privilegiades d’aprenentatge) .

4) el nombre molt limitat d’interaccions interpersonals i grupals (tot i els avenços tecnològics) i la necessitat que una persona moderi, la intervenció  de la qual resulta clau ( el seu paper està encara per definir).

5) el nombre limitat d’accions que poden realitzar-se. Si la formació no reglada es defineix com “aprendre fent” resulta obvi que hi ha moltes coses que no es poden fer al davant d’una pantalla d’ordinador o de mòbil.

6) la falta de connexió amb l’entorn físic (social, natural).

7) els riscos reals per a la salut (sedentarisme, addicció, vista cansada).

8) els riscos per a la llibertat, a l’estar la tecnologia en mans de corporacions privades amb fins lucratius, les quals proporcionen els mitjans i serveis de forma no gratuïta, sinó a canvi d’informació valuosa sobre gustos, hàbits, ideologia, personalitat, etc.

Les tecnologies digitals reforcen la comprensió i l’aprenentatge en la mesura que es complementen amb les diverses tècniques pedagògiques presencials i grupals, però suposen una renúncia automàtica a una de les tres dimensions i a la meitat dels nostres sentits.

Sent les persones capaces d’utilitzar tots els sentits (els 5 sentits ‘clàssics’ més els 7 ‘nous’) i de moure en un món amb 3 dimensions no sembla que, si volem reconèixer el valor esencial de l’educació per donar poder a les persones i desenvolupar el seu potencial, la dependencia a les eines digitals sigui la millor noticia, pel que significa de conformar-se amb un aprenentatge en línia que ens limita a la meitat de les nostres capacitats naturals,que cal exercitar i valorar enlloc d’ignorar, si no volem perdre capacitats i tancar-nos més en la caverna digital.

Em crida l’atenció l’extrema confiança que sembla gaudir l’educació en línia en un moment en què la tecnologia encara està molt lluny de poder oferir el mateix tipus d’experiència que ofereixen els sentits, el que, sens dubte, canviarà en pocs anys, a causa dels avenços tecnològics i científics (realitat virtual, nanotecnologia, etc.).

Si les innovacions tecnològiques aplicades a tot tipus de serveis i productes persegueixen oferir una experiència individualitzada, rica i intensa des del punt de vista sensorial, emocional, de manera que la fita de la tecnología és ‘crear una experiència’; si el seu repte està en permetre la seva utilització en moviment, oferir una major autonomia, llibertat i responsabilitat a l’usuari, etc. potser ha arribat el moment d’aplicar exactament els mateixos objectius que persegueix la innovació tecnològica a la innovació pedagògica.

La bona notícia és que, si bé la innovació tecnològica encara ha d’arribar i és massa costosa, la innovació pedagògica existeix des de fa anys i la seva posada en pràctica i utilització no és en absolut costosa.

Amb independència que els espais per a l’educació presencial siguin cada vegada més limitats o no (esperem que no), els reptes tecnològics aplicats a l’educació serveixen com a recordatori que la metodologia educativa no reglada ofereix un tipus d’aprenentatge basat en l’experiència,la interacció, el treball en grups i per projectes, el desenvolupament d’actituds, habilitats i interessos, l’aprenentatge entre iguals, la reflexió i el desenvolupament de la consciència crítica, etc.

En un context d’incertesa on el nostre temps, capacitats i recursos semblen ser menys dels que ens pensàvem ¿hem d’esperar – 5 o 10 anys a què les tecnologies ofereixin una experiència virtual, pretesament similar a la formació no reglada (encara que, en realitat molt diferent) per entendre els beneficis d’aquesta metodologia?

¿Acceptarem introduir la metodologia que es fonamenta en l’experiència només quan vingui de la mà de la innovació tecnològica o científica, sent que podem incorporar-la des de ja, gràcies als esforços i dedicació de moltes entitats i persones de forma continuada en el temps?

En aquest sentit, la introducció de la metodologia d’aprenentatge servei en el sistema educatiu va ser un pas molt important en la direcció correcta. La situació actual ens obliga a realitzar nous passos en la mateixa direcció.

Lluc

Comments are closed.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies