No puc creure que estigui arribant al final de les meves pràctiques aquí a la Fundació Catalunya Voluntària.
Sembla que va ser ahir quan vaig arribar aquí. Com passa el temps … No obstant això en aquesta organització multidimensional he pogut comprendre millor aquest petit món, un planeta composat per moltes activitats diferents que nosaltres, junts amb els voluntaris de EVS, hem contribuït per als joves catalans i internacionals.
M’agradaria resumir aquest període de 3 mesos aquí en algunes línies encara que sembli impossible. Diguem que de vegades dirigir-se a l’oficina d’hora al matí ha estat un desafiament. Un desafiament va ser també el curs que vam organitzar per a alguns nois del Marroc que van participar en un intercanvi juvenil a l’estranger. Desafiant va ser les seves dificultats amb l’anglès. Va ser un moment en què vaig poder emprar el meu coneixement del nostre pilar en educació no formal aprenent d’ells al mateix temps: un aprenentatge bidireccional essencial per aconseguir resultats rellevants.
La meva afinitat amb les tasques diàries es reflectia també a l’exterior. Pels carrers d’una ciutat tan colorida que vaig experimentar la seva ànima real, una ciutat multicultural i activa on mai abans havia viscut. A cada cantonada podia trobar alguna cosa coincident amb el meu punt de vista o, almenys, algú amb qui parlar. I no és l’única realitat que vaig poder experimentar!
Vaig tenir el plaer de participar en un seminari a Cascais, prop de Lisboa, sobre “Glocal Education and Citizenship” en representació de la FCV, una gran setmana en què va incrementar el meu coneixement relacionats amb el treball amb els joves mentre vaig explorar profundament la realitat local i la seva obertura als problemes globals.
Per descomptat 3 mesos no són suficients per submergir-me en aquest entorn únic que estic coneixent cada vegada millor. El que sí puc dir és que vaig desenvolupar algunes eines útils i una mirada crítica que seran rellevants en la meva vida diària i professional.
Ho sento, m’encantaria seguir escrivint però ara m’he d’anar … Tenim el dinar de Nadal tots junts!
Davide.