He had plans but life happens

Time is as fleeting as a scent that throws you without warning.

What is written on our faces will eventually be realized?

When our wings melt, we fall pocketless into our graves.

He taught me the radio song

And asked me to sing it at his grave

Icarus, Mashrou Leila

La primavera es hermosa en todas partes, pero es más hermosa en el Líbano.

Alas rotas” (1912), Gibran Jalil Gibran

L’Orient Pròxim, és d’aquelles terres contemplatives, espirituals i místiques, les quals encobreixen i oculten grans patrimonis, riqueses i fortunes inexplorades tanmateix incògnites per a molts habitants terrestres. El Pròxim Orient, és la nativitat d’una gran cultura, alhora d’una gran civilització que presentment flueix de manera indirecte o directe en molts països Europeus, Asiàtics, Americans i Àrabs. Intitular la República Libanesa, és per a incomptables persones, una terra màgica, singular, culte i amb matisos occidentals, curiosa i diversa a parts iguals. El Líban, sempre han estat un país característic pel llegat històric que ens ha brindat segle rere segle, i que fins a dia d’avui, no ens ha deixat de meravellar, xocar i colpir, recordant-nos en tot moment que el món és plural, divers, apoteòsic i insòlit.

Beirut, és d’aquelles metròpolis a mig camí entre Europa, Àsia i els Països de la Deïtat Monoteista d’Al·là. Una ciutat notable, distingida però atípica. Una fusió en mig d’orient i occident que no deixa indiferent. Per capir amb entusiasme i exultació aquesta excèntrica república, caldrà fondre’s vivament dins les humanitats culturals de llur país, per capissar la bellesa més preuada que ens pot brindar i ofrenar.

De manera flamant, no farà més d’un quinquenni, quatre jovencells arquitectes beirutins amants de les persones del seu mateix sexe, varen estatuir un grup de música -Mashrou Leila- de caire sentimental emotiu, commovedor, entendridor, afectiu i transgressor. Melodies i cants profunds amb aires amorosos i reivindicatius, menyspreats i repudiats per la societat anti-progressista libanesa. Una carrera musical que va lliurar i obsequiar amb gaubances i entusiasmes a un públic ínfim i raquític però existent, poc respectat i assenyalat. Permanentment perseguits per un govern emmascarat i antiquat amb ganes d’alienar una imatge de contemporani i avantguardista però d’una essència anacrònica.

Una de les cançons més aclamades d’aquest jove grup, és ‘Icarus’, un elegant cant inspirat amb Ícar, fill del Déu Dèdal dins la mitologia grega. D’altra banda, aquesta trista melodia, insta a pensar en l’obra ‘Dédalo e Ícaro’ de Frederick Leighton, novel·la homoeròtica sobre joves de l’antiga Grècia i els seus mentors adults, amb una trama colpidora, refinada, gràcil i distingida però sexual i morbosa. Obra intensa i commovedora de principi a fi.

Mashrou Leila, és d’aquells grups musicals singulars, únics i inspiradors que sorgeixen com a mite per ajudar a l’evolució social de certes nacions o pàtries poc progressistes però amb una essència única, especial i latent.

El passat és un pròleg

“Me gusta que la gente sea infeliz porque me gusta que tengan almas”.

Virginia Woolf deia en moltíssimes ocasions que no hi pot haver una felicitat penetrant i intensa si no hi ha hagut abans una profunda infelicitat.

La vida és un llarg trajecte, però, per moments pot ser fer-se curt i emotiu o llarg i feixuc. Tot depèn de com es visqui, la nostra mirada envers els fets i la gestió personal que en fem des d’un punt de vista més aviat introspectiu.

A la Fundació Catalunya Voluntària, sempre hem lluitat per una igualtat, una tolerància latent i perpètua. Una atmosfera oberta, inspiradora i com una oficina plural i rica en tots els aspectes culturals i humans haguts i per haver.

Compartirem avui doncs, un parell d’històries de persones integradores d’aquest equip humà i la seva trajectòria, fins ara, al segle XXI, i de primera mà, com han viscut el formar part d’aquest col·lectiu, el qual, dia rere dia, és més visible i obert.

‘No va ser fins el dia, el qual vaig sortir del meu poble decidit a viatjar que vaig ser més conscient de que era totalment normal, i on milers de persones lluitaven, a l’igual que jo, per la visibilitat i la lluita  pels drets fonamentals.’

Marc 

Com moltes persones, em va costar molt expressar els meus sentiments.  Una part meva sempre havia negat aquest sentiment per la por a ser diferent o a no encaixar en una societat. Em sentia diferent, una mica fora de lloc.  Jo com a milers de joves també va patir el típic ‘bullying’ d’escola per ser ‘diferent’ on per suposat els nens no contemplaven les conseqüències que pot portar aquest tipus  de discriminació.

No va ser fins el dia, el qual vaig sortir del meu poble decidit a viatjar que vaig ser més conscient de que era totalment normal, i on milers de persones lluitaven, a l’igual que jo, per la visibilitat i la lluita  pels drets fonamentals. En aquest moment, vaig sortir de la bombolla que regnava la meva realitat, i vaig descobrir un món molt més ampli del que coneixia, vaig començar a deixar enrere l’homofòbia interioritzada per començar a entendre aquella situació.

Conèixer persones que estaven a la mateixa situació em va ajudar a ser conscient de la realitat però sobretot vaig a aprendre a respectar-me a mi mateix i veure amb total normalitat allò que sentia.

En aquest precís moment es quan vaig decidir que era moment de donar el pas, és a dir, vaig començar a ser jo mateix.

He tingut moments diversos, sobretot al meu poble, discriminat per la meva condició sexual on va acabar provocant en mi una homofòbia interioritzada, però gràcies a la visibilitat del col·lectiu i a milers de persones que lluiten pels drets i llibertats vaig entendre la situació. Per aquest motiu considero molt important la lluita contra la discriminació perquè la causa de la mateixa pot portar que una persona hi acabi repugnant pel simple fet de ser-ho.

Crec en la societat, i en l’avanç de la mateixa i crec que estem anant a un bon camí però encara ens queda molt per recórrer. Tinc l’esperança i crec en un món on la discriminació sigui del tipus que sigui s’acabarà, perquè dins la societat no tot és negre o blanc, sinó, una societat plural, heterogènia, diversa i respectuosa.

‘Al llarg del temps, les etiquetes han servit per donar nom a col·lectius, per donar veu, i la possibilitat de lluita. Han servit per apropiar-se de paraules utilitzades com a insult, i apoderar-se juntament amb persones que comparteix experiències i formes d’entendre la vida. Han servit com a bandera de lluita. I encara són importants.’

Ana Maria 

Una de les dificultats més grans que ens trobem com a éssers humans és trencar els marcs de la realitat que coneixem. Començar un camí de desaprenentatge de tot el que ens han ensenyat des que vam néixer.

El que està ‘bé’ i el que està ‘malament’, són conceptes que varien tant de persona a persona, que ja des de ben petita no ho podia acceptar. Recordo totes les meves coses, bessones a les que tenia el meu germà, amb una única diferència: les seves coses eren blaves, i les meves roses. I d’aquesta manera tan simple, va començar la batalla eterna que continuo tenint avui dia. Dubtar de les etiquetes, de tot allò que és, simplement, per què no hem pensat que pot ser diferent.

Al llarg del temps, les etiquetes han servit per donar nom a col·lectius, per donar veu, i la possibilitat de lluita. Han servit per apropiar-se de paraules utilitzades com a insult, i apoderar-se juntament amb persones que comparteix experiències i formes d’entendre la vida. Han servit com a bandera de lluita. I encara són importants.

Tot i això, no hem de permetre que aquestes etiquetes es converteixin en presons. Les etiquetes es converteixen en estereotips, i els estereotips són un altra manera de no dubtar de l’establert, d’allò que és, simplement, per què és. Hem d’estar sempre en aquest camí d’acceptació, de la llibertat de deixar que les persones visquin el seu gènere, la seva sexualitat, i els seus vincles afectius de la forma que creguin més adequada –sempre, òbviament, sense fer mal a ningú.

La identitat, i la llibertat de viure-la, comença amb la idea que no existeix una forma correcta de sentir, d’estimar, de relacionar-se. Hem d’arribar al punt d’entendre que en temes d’identitats, no existeix ‘bé’ i ‘malament’: existeix el de cada persona, i això, és més que suficient. El dret a ser qui som.

‘Passar olímpicament de tot i crear el meu propi món va ser la meva opció. Crear la meva pròpia realitat i ignorar per complet allò que m’envoltava em feia sentir còmode, feliç i tranquil.’

Marcel

No recordo en quin moment vaig ser plenament conscient de la meva homosexualitat. Sé que als set anys tenia clar que a mi les noies no m’agradaven i amb aquesta idea fixe em vaig quedar. A partir de llavors, si que molts companys i sobretot companyes de classe em preguntaven si tenia novia o quines nenes m’agradaven. Tot i que no tenir una paraula per definir la meva sexualitat, era una realitat per a mi, que jo novies no en volia pas.

Quan vaig ser un adolescent, ‘bullying’ no en vaig patir mai, estudiava en un institut força divers, plural, progressista i no massa dur. Si mai es va parlar de mi a les esquenes, pot ser sí, jo no en sóc conscient, i no m’interessa, ‘agua que no has de beber, déjala correr’.  

Si que recordo els anys de batxillerat i les etapes prèvies als anys universitaris. Uns anys durs a nivell personal, esgotadors a nivell mental i que si ara recordo, em poso nerviós. De mica en mica el meu cervell els ha anat eliminant o congelant, i allà s’han quedat, al subconscient. Dubto que els vagi a buscar mai més, és important deixar córrer els anys, perquè les paraules se les emporta el vent, a l’igual que els records.

Quan vaig estudiar a Barcelona, durant els anys de formació universitària, tenia en ment passar-m’ho bé, viure en un ambient obert, gaudir de la màgia barcelonina i no massa rural com el que m’havia envoltat anteriorment. Avui, amb gairebé trenta anys, penso que els pitjors anys de la meva vida varen ser precisament els anys d’estudiant a Barcelona perquè sentia que jo no pertanyia a aquella ciutat, però, d’alguna manera, tampoc al meu poble.

Per aquelles coses que té la vida, vaig poder residir durant un any fora del meu país, vivint una experiència màgica i fugaç a Polònia, un país considerat homòfob, un dels més intolerants d’Europa. Doncs bé, va ser en aquest país, on vaig descobrir precisament que el meu malestar havia estat degut als meus pensaments, i que el noranta per cent  de la meva inestabilitat emocional era fruit de la meva poca responsabilitat com a persona. Això ho descobreixes quan ja ets més gran i tens més experiència. L’etapa dels vint són difícils i estranys però rics en la seva essència per l’aprenentatge que brinden a cada anècdota o vivència.

Una de les millors adquisicions que m’enduc de Polònia és la següent; l’actitud és molt millor que l’aptitud. Sí ets amable, els altres també ho seran amb tu.

Respecte a la pregunta sobre la discriminació envers el col·lectiu LGBT, l’única cosa que puc afirmar amb contundència és la subseqüent; per molts activismes que es facin, hi ha persones que són tant limitades intel·lectualment que mai entendran res, ni la diversitat sexual, ni una novel·la d’Oscar Wilde.

El meus consells? Són clars; gairebé tothom pot estudiar una carrera universitària, per tant, tenir una carrera no és un signe d’intel·ligència, pensar, raonar, entendre, respectar, acceptar i analitzar, això sí és intel·ligència. He arribat a la conclusió que les persones, tinguin l’edat que tinguin, i sigui d’on siguin, si són respectuoses, sobreposaran les qualitats per sobre dels defectes.

Respecta’t perquè et respectin, i viu i deixa viure.