El projecte Antygone Today, va ser una formació i intercanvi per a la reflexió dels sentiments i les emocions tot cultivant les eines del teatre, la discussió, la comunicació no verbal, entre d’altres.
La obra d’Antígona, és una obra de la dramatúrgia clàssica grega de Sòfocles. La protagonista, Antígona vol retre homenatge al seu germà difunt. Ara bé, això està prohibit per la llei. El màxim representat de la llei és Creonte, el rei. Entre Antígona i Creonte s’estableix un intercanvi entre el que és correcta i no és correcta amb un Corus present que representa la ciutadania i que observa els diàlegs entre els protagonistes.
A partir de la mateixa situació, es poden fer múltiples extrapolacions a l’entorn actual discutint si és o no correcta saltar-se o no la llei. Això va generar un espai de debat dins al grup.
Personalment, des de la meva vessant científica, tenir la capacitat d’interactuar amb un gran número de persones de l’àmbit artístic (teatre, actors, dansa) i altres persones d’àmbits com la Integració Social i altres, ha estat una oportunitat única per fer uns aprenentatges per cultivar la comunicació, l’expressió no verbal, la dansa i la coreografia.
Fem un apunt important en la naturalesa del grup. Vam ser 36 voluntaris de França, Portugal, Bulgaria, Italia, Romania, Macedònia del Nord, Grècia, Austria i Espanya. Un grup extens guiat per 3 formadors, la Boyka – coordinadora del projecte i el Valerio i Carlo Mauro – Ambdós de l’àmbit artístic sent director de teatre i coreògraf, respectivament. Els 3, l’expressió del talent i del caliu.
El que determina en gran mesura la satisfacció d’un projecte d’aquesta característiques, penso que som les persones. I puc dir que la temàtica d’aquest projecte ha atret persones de tots els àmbits, sectors, vocacions però tots hem tingut una gran voluntat de compartir, aprendre i gaudir aprenent.
El fet de representar una obra de teatre, és una cosa que molts de nosaltres hem tingut la oportunitat de fer durant la nostra infància i adolescència però poques vegades, hem utilitzat un conjunt d’habilitat vinculades a l’àmbit personal i/o artístic, en el nostre dia a dia. Entre aquestes habilitats destacaria la dansa, la comunicació no verbal, l’ús de l’entonació i el silenci en la parla, escoltar la respiració, entre molts d’altres.
Una de les frases utilitzades per Carlo Mauro va ser “Make possible what is impossible; make simple what is possible; make pleasant what is simple”. Amb aquesta frase i amb la vocació d’aprendre i gaudir en el procés (passar-ho bé), es va fer una representació, que uns dies abans hagués estat impossible, es va fer una representació simple combinant coreografia, dansa i uns diàlegs breus; i amb una gent extraordinària amb l’objectiu compartit d’aprendre i avançar junts, va ser un plaer la representació.
A continuació, explicarem un aprenentatge que hem fet cadascun de nosaltres. De forma més breu, s’indiquen els aprenentatges de la Judith, Ainhoa, Oriana.
Amb 10 dies, només 10 dies, amb persones de països tant diferents, hem fet un vincle malgrat la diferència lingüística i cultural. Un vincle que és únic.
Oriana
Sento que aquests 10 dies han estat una part molt especial de mi, ja que he après a parlar sense paraules i a veure’m com mai m’havia vist. He conegut persones que mai oblidaré i que d’alguna manera portaré dins meu.
Judith
Desenrascar: significa “fes-ho com puguis però sobretot fes-ho” en portuguès. És una manera de descriure el projecte. Tant és si és ballar, parlar anglès, teatre, com fer un intercanvi, FES-HO.
Ainhoa
El meu aprenentatge per aquest projecte és aprendre a abraçar. Una de les moltes activitats, va començar amb un espai obert en un parc. A partir d’aquest espai, tothom caminava; de vegades més lent, de vegades més ràpid. Després anàvem parant en diferents moments en que el Valerio, feia una senyal.
La seqüència de l’activitat va ser la següent:
Entre cadascun dels passos, nosaltres caminàvem a diferents velocitats.
- Stop: simplement ens paràvem
- Abraçàvem a una persona: en el moment en que rebíem la senyal, abraçàvem a la persona que teníem propera o que sentíem que volíem abraçar
- Fèiem el moviment d’abraçar sense una persona: aquesta vegada, paràvem i es tractava de sentir el record de l’abraçada sense una persona. En aquest moment, podíem pensar en l’abraçada que havíem acabat de fer o en un record d’una persona Es tractava de sentir el moment.
- Recordàvem la última carícia: aquest cop, el moviment era amb una mà, fer el gest de la última carícia a una persona. Aquest gest, es pot fer pensant en una persona que estem fent la última abraçada.
- Stop: simplement ens paràvem
Al principi de fer aquesta dinàmica, el Valerio, un dels formadors ens marcava el ritme. Més endavant, aquesta dinàmica era part de la representació de la obra d’Antígona.
Aquesta dinàmica amb d’altres, ens va permetre cultivar l’expressió dels sentiments i emocions. Personalment, he abraçat a persones abans però fins al moment, no m’havia parat en l’abraçada sense pensar; tots hem tingut el pensament de si hem d’abraçar més fort, més fluix, quan deixem anar. He après a centrar-me en la respiració, en el cor, en el contacte, en el que sent el cos i en quedar-me en l’abraçada.
És l’abraçada una eina de reparació però he descobert que no sabia abraçar o tenia por d’abraçar. Durant l’intercanvi, es va traduir la frase “Necessito una abraçada” a diferents llengües. Això, és una expressió de la bona dinàmica dins del grup.
L’educació no formal i un entorn d’aprenentatge adequat i molt de caliu, han permès fer un aprenentatge transversal per a tota la vida, amb una tècnica que aplicarem en el nostra dia a dia, en els entorns laboral i personal.
Moltes gràcies a tothom per fer-ho possible!
Ramon, Judith, Ainhoa, Oriana, Paula